Pax Imperica – L’Aniquilació Wookiee (i II)

Anterior

2

Els Wookiees no van venir des de l'oest. Sinó des dels frondosos arbres de l'est. Això els va donar una cobertura addicional, i d'alguna manera van enxampar al soldat que vigilava aquesta àrea desprevingut. No va demanar ajuda per ràdio, ni va tenir temps de disparar la seva arma. Algú hauria sentit el tret. Els Wookiees sens dubte haurien estat registrats en la nostra pantalla del censor, però els nuclis de poder encara no estaven llestos.

Així que em vaig asseure silenciosament amagat en la meva petita trinxera, i el primer senyal que em va alertar de problemes va venir de l’Strander.

- Ops Merda! -Va cridar -. Han trencat el perímetre. - De sobte, el meu casc va cobrar vida amb gralls desesperats -. A la teva dreta! Hi ha un a la teva dreta! Cobreix el teu flanc! Darrere teu, soldat!

Em vaig posar dempeus i em vaig dirigir cap al lloc d'avançada, però tan aviat com vaig arribar al lloc, vaig poder veure que la batalla estava a punt d'acabar. Cinc soldats van fugir de l'edifici en direcció a mi. Les etiquetes de les meves ulleres van mostrar que l’Strander estava entre ells.

- Em reps, Wayson? - Digué l’Strander -. Em reps? No t’acostis al campament. Repeteixo, no intentis reincorporar-te al grup.

- Què està passant allà baix? - Li vaig preguntar mentre m'escapolia de nou entre algunes branques.

La veu de l’Strepp em va interrompre:

- Mantinguin la ràdio en silenci. Dower, mantingui la seva posició.

Vaig mirar cap enrere. Des de la distància els Wookiees i les Tropes d'Assalt semblaven estàtues en miniatura d'uns pocs centímetres d'alt. Centenars de Wookiees van inundar el terreny al voltant del lloc d'avançada. Utilitzant un realç òptic, vaig veure que portaven ballestes. Aquests clarament superaven en nombre al meu grup, i la desimboltura total amb la que van atacar va confondre les Tropes d'Assalt. Les bèsties peludes semblaven no preocupar-se el foc de blàster, i molts d'ells van atacar amb les seves potes en comptes de les seves armes.

Els Wookiees van irrompre a l'edifici des de totes bandes, sufocant al capità Janzor i un petit grup de quinze soldats armats a la porta oriental. Podia sentir el capità parlant sobre el meu àudio.

- Mantinguin-se junts. Tu, cobreix el flanc, Foc! Foc! Foc!

Just quan el mar marró de Wookiees semblava tancar-se al voltant de les tropes d'assalt, sis feixos d’ions van ser fets i els va fer retrocedir. Un soldat d'assalt s'havia pujat al cim de la base. Les meves ulleres van identificar l'heroi com el sergent primer Oswald Strepp. Arraulit al costat d'una biga just darrere de la cornisa de la base, va disparar diverses vegades als Wookiees, va cridar la seva atenció, i després va córrer a una nova ubicació i disparà més.

- Si pots sentir-me, Dower, -va cridar l’Strepp frenèticament -torni al lloc de descens. Això és vàlid per a qualsevol que em senti. Torneu al lloc de descens.

En aquest moment, els Wookiees es van reagrupar. El petit cercle de soldats ja no tenia cap possibilitat d'escapar. Envoltat i immobilitzat, van tractar de donar la volta per darrere del refugi del lloc d'avançada, però els Wookiees ja havien envaït l'edifici i van disparar sobre ells des de les portes i finestres. Mentre els veia lluitar, l’Streep es va decantar i va tirar d'alguna cosa a la mà. Usant el meu potenciador d'òptica, vaig veure que tenia un detonador termal.

- Janzor, - cridà l’Strepp -. Vaig a llançar un DT. Quan digui, cos a terra, a continuació, corrin a algun espai obert.

Vaig donar un cop d'ull ràpid als soldats fent una desesperada resistència. Tres dels soldats havien caigut. En Janzor estava al capdavant del cercle, disparant salvatgement i encara aconseguint blancs.

A terra! – Cridà l’Strepp -. I en aquell moment, el lloc d'avançada es va il·luminar amb una enorme bola de foc mentre llargs dolls de foc esclataven a través de les finestres i portes. Per un moment va semblar com si el lloc d'avançada es mantindria dret. Trontollava, però possiblement no cauria, l’Strepp era al sostre amb el braç esquerre penjant d'una biga. Llavors, la teulada sota ell es va desintegrar en una columna de fum, i va enderrocar l'edifici. Un moment després, tot el sostre es va col·lapsar mentre l'edifici es convertia en un pou de foc.

A mesura que el fum es dissipava del camp de batalla, vaig veure els cossos de desenes de Wookiees que jeien socarrimats. Alguns rodaven al voltant dels ferits, altres estaven totalment immòbils. També vaig veure les armadures ennegrides de les carbonitzades tropes d'assalt impactades. Alguns membres i cascs estaven escampats, i uns quants cossos jeien nus, però clarament alguns dels soldats de l'última posició d’en Janzor s'havien salvat. Utilitzant les ulleres infraroges, ells podrien haver estat capaços de veure a través del fum i els gasos de l'explosió. Usant les meves ulleres, però, vaig identificar l'armadura d’en Janzor entre les restes dels que no havien escapat.

- Wayson?  Wayson? Estàs aquí? Què ha passat?

- Strepp i Janzor estan morts, - li vaig contestar -. Strepp va tractar d'aclarir l'àrea amb un detonador tèrmic.

- Mai eh vist res com això, - va exclamar l’Strander -. En un moment estàvem descansant, i un moment després els Wookiees començaven a assaltar través de cada porta que no vaig tenir temps ni per agafar el meu blàster.

- On ets? - Li vaig preguntar.

- Et transmetré la meva posició.

- No, no ho facis! - Li vaig dir -. Ells tenen ara els cascs. Si algun dels cascs d'allà segueix funcionant, portaràs els dimonis peluts just amb nosaltres.

- Estàs sol? - Li vaig preguntar.

- Dos de nosaltres, -va respondre l’Strander.

- I dos més, -va afegir una veu que no vaig reconèixer. Probablement eren membres del grup d’en Janzor, els supervivents de l'última resistència del capità.

- Si, no podem donar-nos el luxe d'arriscar més transmissions. - Alguna cosa em deia que aquests Wookiees no eren tan primitius com ens havien dit. D'alguna manera havien localitzat la nostra força i ens van aclaparar abans que poguéssim establir alguna posició defensiva. Teníem l'esperança d'utilitzar la sorpresa com a arma, però ells la van usar en contra de nosaltres. - Fes el que va dir l’Strepp. Dirigeix-te a la zona de descens i demana ajuda.

Tenia l'esperança que pogués trobar-me amb l’Strander en el camí. Ell no podria haver estat més enllà d'un quilòmetre de distància a l'est o al sud, però en aquest dens bosc, un quilòmetre podia amagar tot un exèrcit. De fet, en aquest espantós vespre havia ocultat a tot un exèrcit de Wookiees. Ara bé, això podria oferir suficient cobertura per amagar-nos.

Em vaig moure lentament a través de la densa espessor, i vaig començar el llarg viatge de tornada a la zona de descens. Branques van colpejar la meva armadura mentre caminava. Si no fos per la meva armadura, les espines m'haguessin esquinçat la pell. Però la meva armadura em va mantenir segur i fresc. I si tan sols pogués mantenir-me ocult fins al vespre, l'infraroig del meu casc m'ajudaria a veure on els Wookiees no podrien. Vaig pujar el volum del meu sistema d'àudio i vaig filtrar l'espetec de les branques colpejant la meva armadura. En canvi, em vaig centrar en les aus cridant, els insectes brunzint i en les petjades, l'estrèpit de trepitjades dels soldats d'assalt i els passos encoixinats dels Wookiees.

Em va prendre més d'una hora de viatge el primer quilòmetre que el meu grup havia marxat innocentment cap al lloc d'avançada. Després em vaig obrir camí a través de pals i branques, empenyent a cada pas. La meva armadura refredà l'aire al meu voltant, però res podia aturar l’ardor als músculs de les meves cames. Les meves cuixes tenien engarrotats nusos i les meves cames les sentia contusionades. Odiava aquest planeta. Tot i que vaig fer una pausa per descansar i vaig veure un ocell de llum color taronja i blau en una branca, vaig maleir aquest planeta condemnat.

Llavors vaig sentir els Wookiees. En un primer moment vaig pensar a pujar a un arbre i amagar-me en les branques. Llavors em vaig adonar que si em descobrissin allà, m’envoltarien. No tindria cap fugida. Per tant, tot i que no seria capaç de veure'ls, em vaig amagar dels Wookiees cavant profund entre un grup d'arbres. Em vaig quedar entre uns troncs podrits, plens d'insectes i em vaig tapar amb escorça i brutícia. I ja que hi era, vaig canviar a visió infraroja i vaig veure unes figures vermelles de cames movent-se amb rapidesa. Havien rastrejat alguna cosa, probablement no era jo. Almenys no es van aturar a mirar en la meva direcció. En canvi es van afanyar uns metres més endavant. Sis Wookiees, vaig comptar els seus torsos quan van passar per davant meu, però el meu cap no va tenir angle per veure cap a on anaven.

Em vaig quedar quiet per uns moments escoltant els seus suaus passos. Pel que vaig poder escoltar, semblava que s'havien reunit al voltant d’alguna cosa. Van començar a grunyir amb ràbia, i vaig sospitar que havien trobat el seu objectiu. Afortunadament no vaig ser jo. Llavors els vaig sentir cridar tan fort que vaig haver d’apagar el meu sistema d'àudio. Fins i tot amb l'àudio apagat, encara s'escoltaven els crits a través de les parets del meu casc.

El munt de Wookiees havia trobat dos soldats d'assalt amagats en un arbre. Pel que sembla, abandonant tota parafernàlia de civilització, els Wookiees colpejaven als soldats amb pals en lloc d’abatre’ls a trets. Els envoltats soldats d'assalt s’ajupien sense poder fer res, aferrant-se a les branques de l'arbre amb totes les seves forces. Vaig sentir els seus crits i em vaig aixecar del meu amagatall. Agenollat ​​darrere d'una branca amb nusos, sense fer soroll vaig apuntar a un dels Wookiees. Però mentre em preparava per disparar, un altre grup de Wookiees es va unir als primers. Ara bé, hi havia almenys vint d'ells, enutjades moles completament salvatges. Quan van fer caure al primer soldat de la seva branca, em vaig recolzar en la meva manta d'escorça i vaig tancar els ulls. Uns minuts més tard, els crits van ser reemplaçats per un so més aterridor, el silenci total.

No hi havia res més a fer que encendre el meu sistema d'àudio i escoltar per si tenia l'oportunitat de continuar el meu viatge. Em vaig quedar sol, cobert d'escorça, armat però indefens. L'escorça humida va tapar la meva visibilitat. Vaig provar tots els sistemes de visibilitat, però tot el que podia veure era foscor. Així que vaig seguir quedant-me immòbil i amagat, escoltant a la recerca de pistes. No vaig sentir res, res en absolut.

Tot d'una, mentre estava esperant algun senyal desconegut per sortir del meu amagatall, vaig sentir la terra tremolar sota els meus peus com si alguna força estigués tractant d'obrir-la. Sota qualsevol risc, vaig canviar les meves ulleres a visió infraroja i vaig veure la cosa més espantosa que mai havia vist. Llevat que hagués perdut el seny, el que semblava molt probable, vaig veure la imatge blava gelada d'una criatura amb forma d'aranya posada directament sota meu. Pel senyal de calor que registrava el monstre a través d'ella, o millor dit, el senyal de fred, vaig poder veure que només ens separava un pis sòlid de branques d'un metre de gruix. La gegant aranya estava tan desproveïda de calor que el seu cos es registrava blau en les meves ulleres. Era tan freda que el meu infraroig la va reconèixer com una branca més. Em vaig quedar completament fix mirant mentre aquesta esgarrapava la fusta sota meu. Semblava de la mida d'un caça TIE.

Llavors, alguna cosa em va despertar del meu tràngol. En un moment contemplava la criatura de blau hipnòtic, i un moment després gairebé em desmaio de por quan alguna cosa va arrencar l'escorça que em cobria d'amagatall. Em vaig girar, però la meva visió infraroja estava connectada i no vaig poder veure els detalls a la llum del dia. Vaig apuntar el meu blàster a cegues, però abans que pogués disparar, quelcom va colpejar la meva mà.

- Wayson, sóc jo, - la veu de l’Strander tot just va penetrar el meu casc.

Abans del moment en què vaig sentir la veu de l’Strander, cada múscul del meu cos estava tens i els meus pulmons constrenyien la meva respiració. El vaig escoltar, i els meus dits es van relaxar del palmell de la meva mà.

- Milo, - li vaig dir, sense saber què dir a continuació.

- Et vaig veure allà i vaig pensar que ells t'havien agafat a tu també, -va dir l’Strander mentre m'ajudava a posar-me dempeus. A pocs metres darrere d'ell, vaig veure un altre soldat dret al costat de l'arbre on els Wookiees havien atrapat a les seves víctimes.

Gairebé no podia sentir res. Vaig provar d’apagar i encendre el so diverses vegades, però hi havia una errada en el funcionament, em vaig donar per vençut, vaig mirar l’Strander i li vaig preguntar:

- Com de malament? – l’Strander sospirà.

-Mai he vist res com això, -va dir.

Si hagués sabut el que anava a veure, ho hagués pensat dues vegades. El sol havia començat a posar-se, llançant una misteriosa llum de color vermell al lloc on els cossos jeien amuntegats. Els Wookiees havien utilitzat pals per trencar les armadures dels soldats d'assalt. Havien aixafat els seus cascos i fet miques les seves plaques pectorals, i tota la resta. Potser la seva indignació per la nostra invasió els havia causat un tornar al seu estat més primitiu.

- Vaig voler ajudar-los, -vaig dir en veu baixa -. No hi havia res que pogués fer... massa d'ells. Així que em vaig amagar.

- Wayson, tots estem escapant ara. -Va dir l’Strander -. Ningú et dóna la culpa. - Vaig haver d’esforçar-me per escoltar les seves paraules.

Ens vam amagar a prop dels cossos per uns minuts mentre la posta de sol s'amagava darrere dels arbres. L’Strander em va explicar com m'havia trobat. Pel que sembla, el seu identificador li va mostrar el meu nom a l'espessor tot i que m’ocultava a la vista. Pensant que podria trobar el meu casc aixafat, l’Strander va canviar a infraroig i va veure la silueta del meu cos sota l'escorça. Quan no em vaig moure, ell sospità que els Wookiees m'havien enterrat. Però ell no volia deixar enrere a un amic i va decidir fer una ullada més de prop.

I a la seva manera cruel, el destí ens va donar una petita ajuda. L’Strander i el seu company, el soldat Sterns Yennich, no van agafar les seves armes abans de fugir del lloc d'avançada. Només aquest detall pogué salvar-los la vida. Havien estat els únics membres desarmats en un grup de cinc soldats d'assalt que va fugir de la base. Els Wookiees havien liquidat als seus altres tres companys armats.

Mentre esperàvem que caigués la nit, en Yennich es va adonar d'una cosa que penjava de les branques sobre els nostres caps. L’Strander el va ajudar a pujar a l'arbre, i es van trobar amb blàsters. Sense cap altra opció, vàrem reclamar les armes deixades pels nostres companys caiguts. Després, sota la foscor de la nit, vàrem continuar cap a la zona de descens.

Els Wookiees tenien clarament els sentits més aguts que nosaltres, però els nostres cascs magnifiquen la nostra visió i ens deixa veure a la nit. Alguna cosa havia danyat la meva tecnologia d'àudio i escoltava sons que només fossin prou forts per penetrar al casc. L’Strander havia de cridar perquè el sentís, però tenia la sort d'estar viu.

Després de veure la forma en què van trencar les armadures, armes i tot dels soldats d'assalt, em sentia relativament segur que els Wookiees no anaven a utilitzar la nostra tecnologia en la nostra contra. Usant la nostra visió nocturna, vam poder avançar amb facilitat. Fins i tot si ens sentissin o oloressin, assumint que els Wookiees encara ens perseguissin, només tindrien una vaga idea de com trobar-nos. Vam fer servir aquest avantatge. Vam haver de córrer el més ràpid possible. Amb la llum del dia, els Wookiees serien més ràpids i més hàbils que nosaltres. Segons la meva lectura, teníem menys de vuit quilòmetres per arribar a la zona de descens.

Brillants insectes de color vermell i blau ondaven deixant traços de llum en l'aire davant nostre. Els vaig fregar passant, no fent cas a la seva brillant llum. No vaig poder ignorar els animals cridant per sota de nosaltres, però. Aquests gegants semblaven en guerra amb els altres, i quan em vaig canviar a infraroig, em vaig adonar que aquesta bèstia enorme d'aranya penjava cap per avall de les branques a sota dels nostres peus. No vaig tenir temps per pensar en monstres gegants. Les meves cames i pulmons em cremaven, i ens quedava una altra hora per arribar a la zona de descens abans de l'alba. I després què? Què passaria un cop arribéssim a la zona de descens? Com anava el pilot del transport a saber que estàvem allà?

Es va fer més difícil ignorar l'aranya quan em vaig adonar que ens seguia. Em vaig canviar a infrarojos i vaig mirar cap avall. El que vaig veure em va enviar un calfred per l'esquena. La fosca silueta de l'aranya que encara s'aferrava a les branques per sota de nosaltres. Es movia amb gràcia al llarg de la part inferior de les branques i s'aturava quan ens aturàvem, i avançava quan avançàvem, i colpejava constantment punxades a la fusta entre nosaltres amb les seves cames a la recerca de punts febles. Els nostres blàsters tindrien poc efecte en tal bèstia.

Però l'aranya vivia en un món de foscor perpètua sota un fullatge de dos nivells de gruix. Vaig sospitar que era cega, o almenys sensible a la llum. Tots els monstres de la base dels arbres o bé eren cecs o ultra- sensibles a la llum. Aquesta era l'única manera que els animals poguessin sobreviure en un món en perpètua foscor. Per sort per als Wookiees, també. Si aquesta criatura podia tolerar la llum, res la detindria a excavar a través del fullatge de branques i fer una nova casa en aquest nivell. Aviat els primers raigs de sol es van mostrar sobre les copes dels arbres. No estava segur de si em sentia segur de l'aranya o més temorós pels Wookiees.

Mentre l’Strander i jo netejàvem el camí d'espessa mala herba, en Yennich va recórrer un lloc erm sense branques i males herbes. Vaig tractar de fer-li senyals, però el meu àudio no va funcionar. Quan va entrar en el lloc erm, una cama blau-platejada el va atacar entre uns troncs per sota d'ell. Em vaig quedar a l'instant paralitzat per la por.

Veient el perill, en Yennich va tractar de saltar per salvar-se, però va aterrar en el més profund del lloc erm. Una segona cama tipus navalla va obrir una esquerda, fent ensopegar a Yennich i deixant-li atrapada la cama. Va udolar de dolor i va caure a terra, intentà de desfer-se d'ella. Però l'aranya va trencar i va travessar la seva armadura i la sang va córrer pel seu panxell. Pel mal estat de la cama d’en Yennich no podia aturar-se, i el soldat ferit no va poder donar-li lluita a l'aranya.

Dues mandíbules van sortir de la terra i el van subjectar de la cintura. Vaig poder sentir els crits apagats a través del meu casc mentre en Yennich lluitava per apuntar el seu blàster cap a la bèstia. Per un moment va semblar com si li anés a disparar i se salvaria, llavors els ullals de l'aranya van travessar la seva armadura just a sota del seu pit. Instantàniament quedà paralitzat o mort, el soldat es va fer un cabdell sense vida i no va oferir resistència mentre l'aranya l'arrossegava cap avall a través dels arbres.

Veient això, em vaig començar a hiperventilar. "Suficient!" vaig dir, i la meva veu va ressonar en el meu casc. Vaig lluitar contra les nàusees, mentre tot em donava voltes em vaig obligar a fer un altre pas. L’Strander em va mirar fixament. Va voler parlar-me, però no vaig poder sentir-lo. Abans que pogués aturar-me, em vaig treure el casc del cap i em vaig quedar mirant als negres ulls del casc. Amb el seu sistema d'àudio danyat, el casc em feia pràcticament sord.

Càlid aire fresc va omplir els meus pulmons mentre el meu cap explotava amb un centenar de noves sensacions. L'olor de les fulles en descomposició i la humida calor a l'aire va semblar que va reduir la marxa del meu cervell. Llavors vaig fer una cosa que mai vaig imaginar que un soldat d'assalt faria: vaig tirar el meu casc. A plena llum del sol, la visió nocturna i infraroja no m’oferirien cap protecció, i la manca d'audició pràcticament em condemnaria a la mort.

- Què estàs fent? – Preguntà l’Strander.

- No podia sentir res, - li vaig dir, i prengué una respiració profunda intentant asserenar-me. Vaig tenir problemes per respirar a l'espès aire del bosc -. Vaig rastrejar aquesta cosa tota la nit, - vaig dir apuntat amb el cap cap al lloc erm -. Ens va seguir durant hores.

- El sol està pujant, -va dir l’Strander -. Hem d'arribar a la zona de descens.

- I què farem allà? - Li vaig preguntar -. Cridar per un transport?

- Hem de fer alguna cosa, -va dir l’Strander mentre es treia el casc -. No podem seure aquí i esperar que vinguin més Wookiees.

Prengué una profunda alenada d'aire calent, vaig sentir la real llum del sol a la meva pell, i vaig mirar al voltant, un laberint de vegetació ens envoltava. Arbres tan alts com torres formaven parets sòlides que perfilaven cap al cel. En altres circumstàncies, hauria pagat diners per visitar aquest món. Algun dia, sota la guia de Pax Imperica, altres podran venir i tindran un segur passeig per aquests boscos. L'Imperi guanyaria, era una força imparable.

- Soldat... Soldat? M’escolta? - Una veu es va sentir des del nucli de l’Strander.

Ens vàrem mirar l'un a l'altre, i després es col·locà de nou el casc. Vaig poder sentir la seva veu mentre parlava, però els suaus tons sonaven com un balbuceig. Llavors els vaig veure, tres exploradors en motos speeder que havien acompanyat la nostra invasió.

- Els hem estat buscant tota la nit, -va dir un mentre s'aturava surant al meu costat.

*****

Emboscar al meu grup li va donar als Wookiees només la més petita de les victòries.

En Janzor i els sergents van anar a la batalla amb un secret. Ells sabien que una segona força d'invasió aterraria a Kashyyyk un parell d'hores després que nosaltres, una força molt més gran amb tancs droides Arakyd XR-85, erugues TIE, i AT-ST.

L'imperi havia llançat una invasió i ja havia capturat la major part d'un continent en el moment en què l’Strander, en Yennich, i jo fèiem la cursa final cap a la llibertat. Al final, va resultar que el Comandament Central va enviar al meu pilot per distreure els Wookiees i portar-los lluny de la veritable invasió. Si sobrevivíem, ens donarien l'ordre de tornar a la zona de descens i unir-se a l'exèrcit més gran. Havíem fet un esplèndid treball, l'Imperi ens va donar medalles i l’Strander i jo vam ser promoguts a sergent primer, una posició que mai vaig esperar arribar. Pòstumes "medalles i l'honor per tot l'Imperi" van ser concedides als altres.

Com que érem els últims supervivents d'un heroic esforç, l’Strander i jo vam ser enviats de tornada al creuer. No veuríem més acció en aquesta campanya. Se’m va ocórrer que potser havia vist massa acció. Potser ja estava preparat per a una vida tranquil·la en algun planeta desconegut en un llunyà racó de la galàxia, un lloc tranquil i ordenat. Però llavors em vaig adonar que l'ordre va arribar a través de la mà guiadora de l'Imperi. Jo mai podria retirar-me, el meu destí va quedar indissolublement lligat a la sort de l'Imperi. Pax Imperica, com l'estimava!

FI