Ofensiva a Selònia (VI)

Anterior

6

Trobades i mentides

La Gaeriel Captison es va allisar els plecs de la seva capa i es va tirar enrere la caputxa per revelar la cascada de cabells d'un ros castany que aureolava seu cap i de la qual sempre s'havia sentit molt orgullosa. La capa vermella potser resultés massa solemne per rebre el grup de Coruscant. No sabia què volien, però fos el que fos se suposava que eren un grup de treball particular, no una delegació oficial. Així i tot, volia causar una bona impressió.

La Gaeriel va sospirar i va reprendre els seus nerviosos passejos d'un costat a un altre. Quina estupidesa. Ah, sí, no hi havia dubte que tot allò era una estupidesa. Per què fingir? Li era igual quina impressió causés a la delegació. Hi havia acabat amb la política, o amb gairebé amb tot el referent a ella, i s'alegrava que així fora. Sempre li havia agradat poder ajudar els altres a través de la política, però hi havia acabat afartant-se de totes les maniobres, els fingiments i haver-se de preocupar per les aparences que acompanyaven aquesta activitat.

Però estava en Luke Skywalker. Formava part de la delegació..., i la Gaeriel volia tenir el millor aspecte possible perquè ell anava a ser-hi. Per què amagar-ho? Era pura vanitat estúpida i injustificada, però això no feia que fos menys real.

L’anunciador de la porta va fer sentir la seva trucada, i de sobte ja no va tenir més temps per preocupar-se o posar-se nerviosa. La delegació hi era.

La Gaeriel podria haver enviat a un servent, però després de tot se suposava que es tractava d'una reunió secreta i havia acomiadat la servitud com a part dels preparatius. Va anar fins a la porta del seu apartament, es va quedar immòbil un moment davant d'ella per calmar-se i després va pressionar el botó de control.

La porta va desaparèixer silenciosament en el buit de la paret.

I allà estava en Luke Skywalker, a l'altra banda del llindar..., sol. Portava el vestit de vol d'un pilot de caça, net i impecablement planxat, però sense cap insígnia que l’adornés. L'arma reglamentària dels pilots estava absent del seu cinturó, i el seu lloc havia estat ocupat per l'espasa de llum que penjava d'ell. Portava el cap al descobert i tenia el cabell una mica més curt del que recordava la Gaeriel, com si el Luke adult fos més estricte amb si mateix del que ho havia estat el Luke jove. Semblava... No exactament més vell, potser. Què aleshores? Més madur, si. Però la passió rígidament controlada, la decisió frenada per aquesta mateixa disciplina interior... Tot això seguia estant allà. La Gaeriel només va necessitar una ullada per percebre-ho en els seus ulls.

-Mestre Skywalker... -Va dir-. Li dono la benvinguda. L'esperava, és clar. Però ha vingut sol.

En Luke es va posar vermell i la va saludar amb una petita inclinació.

-La resta de la meva delegació estarà aquí d'aquí a uns minuts, dama Captison. Però vaig pensar que seria preferible que tinguéssim la nostra primera trobada íntima perquè poguéssim... Eh... En fi, perquè poguéssim...

-Perquè poguéssim interpretar sense públic la incòmoda escena que estem interpretant. Per descomptat. Ha estat molt considerat per la seva banda, Mestre Skywalker.

El seu visitant romania rígidament immòbil al llindar.

-Em... Em complauria molt que em diguessis Luke -va dir passats uns moments.

-Excel·lent. M'alegra molt sentir-t'ho dir. No hauríem de ser tan cerimoniosos l'un amb l'altre.

-Gràcies..., Gaeriel. –En Luke va inclinar el coll cap endavant en un moviment gairebé imperceptible-. T'importa que...?

-Oh, sí, naturalment. Què ha estat de la meva educació? Entra, si us plau.

La Gaeriel va retrocedir un parell de passos i va convidar a passar al Luke amb un gest de la mà.

-Vine per aquí -va dir-. Anem al jardí. Allà podrem parlar.

El va precedir a través de l'àmplia casa plena de llum fins al pati central, que estava obert al cel. La Gaeriel havia plantat el seu jardí allà i l'havia omplert de flors multicolors que s'estiraven cap al sol i compartien la seva bellesa amb el món. Hi havia una petita làpida commemorativa de pedra al racó amb més ombra del pati: encara tenia un aspecte de cosa nova i semblava una mica fora de lloc, com una planta que encara no hagués assentat del tot les seves arrels. Les cendres del seu marit dormien sota del senzill monument de pedra. La Gaeriel es va asseure al banc col·locat davant de la làpida i els seus ulls van anar d’en Luke a la pedra, i després van tornar a posar-se en ell. En què havia estat pensant quan va decidir portar-hi per mantenir la seva primera conversa, i per què ho havia fet? Perquè el seu marit mort pogués servir d'acompanyant i protector invisible? la Gaeriel sentir una fiblada de... Què era aquella emoció? Culpabilitat, vergonya, incomoditat? Fora com fos, la veritat era que no hi havia cap motiu per sentir-la.

Quant en Luke va estar assegut, a una distància més que respectuosa d'ella, com no va poder per menys d'observar, la Gaeriel va començar a parlar amb una mena de forçada jovialitat.

-Bé, Luke, què et porta a Bakura? -Va preguntar.

En Luke es va contemplar els peus durant un moment i després la va mirar als ulls.

-El present -va dir-, no el passat.

-Ah -va murmurar la Gaeriel-. Comprenc.

-Signifiques molt per a mi, Gaeriel -va seguir dient en Luke-. Segueixes significant molt per a mi. Durant aquests últims anys hi ha hagut molts, molts moments en què he sentit el desig de posar-me en contacte amb tu, enviar-te un missatge, venir a veure't...

- I per què no ho has fet? -Va preguntar la Gaeriel.

«I per què mai vaig anar a veure't?», Es va preguntar a si mateixa. Era un pensament tan nou com estrany i sorprenent. Durant tots els llargs anys en què havia pensat tornar a veure al Luke, ni una sola vegada se li havia passat pel cap la idea que fos ella la que pogués anar cap a ell.

-Perquè mai podria haver format part de la teva vida. Mai podria haver arribat a ser una part realment important d'ella, comprens? No quan podien cridar-me per partir cap a qui sap on en qualsevol moment. No quan la teva carrera política, i el teu deure envers la teva gent, haurien fet que això fos impossible. Només podria haver interferit amb el curs de la teva vida, per haver tornat a desaparèixer d'ella després. Creus que això hauria estat just per qualsevol dels dos?

-No -va respondre la Gaeriel-. La primera vegada ja em va resultar prou difícil mirar-te i dir-te adéu. Que haguessis tornat, i que després te n'haguessis marxat una vegada i una altra, i haver vist el que volia i que el fet de veure-ho em recordés que no podia ser meu... No, Luke, tens tota la raó: vas fer bé.

-Però... Però l'important és que el temps passa -va dir en Luke-. Recordo el que sentia per tu, però no és el mateix que el fet de seguir sentint-lo. Una part del meu cor et pertany, però és una part diferent, més tranquil·la i callada de la que et pertanyia al passat.

La Gaeriel va tornar la mirada cap a la làpida del seu marit i va somriure de nou, i aquesta vegada hi havia molta més tristesa en el seu somriure.

-Bé, Luke, si això t'ajuda en alguna cosa, puc assegurar-te que vaig aconseguir seguir vivint després d'haver-te conegut.

-Sí -va dir en Luke-, ho vas fer. Et vas casar, i vas tenir una filla, i...

-I el meu marit va morir -va murmurar la Gaeriel, acabant la frase per ell-. I aquí estem. Però vas dir que havies vingut fins aquí pel present, no pel passat.

-Sí -va admetre en Luke, i va respirar fondo -. Necessitem la teva ajuda -va seguir dient-. Quan la resta de la delegació arribi, podrem explicar-ho amb més detall. Hi ha tota una part del problema que ignoràvem fins fa molt poc temps, i hem conegut la seva existència gràcies a una agent de l’INR anomenada Kalenda que ha vingut amb mi. Aquesta agent va aconseguir escapar amb la informació més recent de què disposem. Bé, els fets bàsics són els següents: ens enfrontem a una crisi. Sembla que hi ha una rebel·lió al sistema Corellià. Els que la van provocar afirmen ser capaços de fer esclatar estrelles a voluntat, i pot ser que estiguin dient la veritat. El pitjor és que estan preparats per fer esclatar les estrelles de sistemes habitats. Hi ha la possibilitat que facin exactament això si interferim, encara que no ho han dit de manera explícita. La nostra Cap d'Estat, la meva germana, va ser sorpresa per la revolta amb el seu marit i els seus fills.

- Quina ajuda necessites de nosaltres? -Va preguntar la Gaeriel.

-Els líders de la revolta semblen haver escollit molt acuradament el seu moment. Van donar començament a la seva rebel·lió just quan l'Armada de la Nova República es trobava sobrecarregada de missions i les naus disponibles estaven sent reparades. No tenim naus lliures per enviar allà. Necessitem les vostres.

La Gaeriel el va mirar amb els ulls plens de sorpresa.

-No sé què dir, Luke. He d'admetre que al llarg de tots aquests anys m'havia imaginat més d'una vegada que tornàvem a veure'ns, però... Bé, mai vaig imaginar que vindries a veure’m per preguntar-me si podia prestar-vos la nostra flota.

-No és la manera més elegant de renovar una vella amistat, oi? -Va preguntar en Luke, intentant somriure.

-No, no ho és. Però almenys no es pot negar que és original.

La Gaeriel va pensar en silenci durant uns moments. Si volien ajuda de l'Armada de Bakura, haurien de parlar amb l’Ossilege. I l’Ossilege voldria que els seus especialistes en tàctiques prenguessin part en la discussió, és clar. I a més també hauria de parlar amb la nova primera ministra, que indubtablement voldria incloure a un representant seu en les converses...

S'havia quedat absorta en els seus pensaments quan l'anunciador de la porta va tornar a sonar. La Gaeriel va parpellejar i va tornar a ser conscient del que l'envoltava, i es va sorprendre davant la rapidesa amb què la seva ment s'havia concentrat en els aspectes pràctics de la qüestió per examinar tots els complexos detalls del fet d’aconseguir que es fessin les coses a Bakura. L’anunciador va tornar a fer sentir la seva delicada anomenada musical.

-Ah -va dir en Luke-. Deuen ser els meus amics.

-Vés a obrir-los la porta -va dir la Gaeriel-. Ja m'he assabentat de què es tracta, i ara sé amb qui he de parlar. Dóna'm mitja hora i hauré pogut reunir les persones amb les que necessites tractar.

Han Solo estava assegut sobre el seu catre i contemplava a la Dracmus, la seloniana, i la Dracmus seloniana estava asseguda al seu catre i li tornava la mirada. Els dos portaven la meitat de la nit asseguts en silenci. En Han no tenia ni idea de què havia de fer. Què era aquella criatura, la seva aliada o la seva enemiga? S'estava preguntant si havia d’oferir la seva amistat, o es limitava a esperar que s’endormisqués, divertint-se mentre esperava amb meditacions sobre quina part de la seva anatomia seria l'aperitiu més saborós?

-Disculpa la interrogació a bàsic -va dir la Dracmus per fi, parlant tan de sobte que en Han es va sobresaltar -. El meu bàsic no he fet servir massa durant molt de temps, i no és bo. Quan jo ús, tornant anirà. Però he d'utilitzar. He preguntar. No puc preguntar a la meva llengua, doncs selonià no té la paraula. Així doncs, en bàsic. Aquest home en Thrackan Sal-Solo anomenat és el teu cosí? Sí? És així com dieu la cosa?

Era una forma molt anticlimàtica d'iniciar la confrontació, però tenint en compte com havien estat anant les coses últimament, en Han estava decidit a acceptar tots els anticlímax que se li posessin a l'abast de la mà.

-Sí, exacte -va dir-. És el meu cosí.

- La qual cosa quina mena de parent és? Una relació de la sang? De quina classe, si us plau, vol dir això?

-Hi ha diverses classes de cosins -va respondre en Han, parlant lentament i amb veu pensativa -. Però en el meu cas es tracta de la classe de primer més propera, el cosí en primer grau. Això vol dir un fill dels germans dels teus pares. En Thrackan és el fill de la germana del meu pare.

-Ah -va dir la Dracmus, que seguia sense apartar els ulls de la cara d’en Han-. Faig confessió que tinc dificultats per entendre correctament els conceptes familiars humans-va afegir.

-Sí, naturalment -va dir en Han-. Puc imaginar-m'ho, i ho entenc.

No havia sabut què esperar de la Dracmus. Li preocupava que pogués estar ressentida amb ell per la baralla, però semblava que no anava a esmentar-la. Bé, si ella no anava a parlar de la baralla, per descomptat en Han tampoc anava a fer-ho. Tanmateix, no havia esperat que la seloniana iniciés la conversa fent-li preguntes sobre els cosins. Per què li interessaven els cosins? en Han no estava molt al corrent de com era la vida familiar seloniana, però sabia algunes coses.

Els selonians eren animals de rusc que portaven una existència una mica semblant a la d'alguns insectes socials, vivint en grups als quals anomenaven caus. Normalment tot el cau vivia junt, però els membres podien arribar a recórrer grans distàncies i fer freqüents viatges, i alguns podien viure lluny dels altres. El que realment importava era el llinatge comú del cau, no la proximitat física dels seus membres.

Normalment cada cau contenia uns quants mascles fèrtils i exactament una sola femella fèrtil i activa, la reina. Aquesta reina, l'única femella reproductora, donava a llum a tota la resta de la descendència del cau. Tenia quatre o cinc parts a l'any, o fins i tot més en alguns casos, i podia mantenir aquest ritme de procreació durant trenta o quaranta anys estàndard. Només una cria entre cent era del sexe masculí, però tots els mascles eren fèrtils. La immensa majoria de cada cau estava formada per femelles estèrils. El més sorprenent era que els mascles i femelles fèrtils, els reproductors, eren una minoria oprimida, encara que molt cuidada i mimada. Els estèrils tractaven als fèrtils com a mers caps de bestiar reproductors. El poder no requeia en la reina fèrtil, sinó en una de les seves filles, tietes o germanes estèrils, que era la seva propietària a tots els efectes pràctics.

El resultat era una estructura social molt estranya, i en Han podia entendre sense cap dificultat que les relacions familiars humanes li semblessin igual d'estranyes a la Dracmus.

-Els selonians feu les coses d'una manera una mica diferent -va dir.

-Sí, sí -va respondre la Dracmus en un to lleument distret-. Molt distintament -va afegir mentre s'enroscava la cua sobre la seva falda-. Però aquest és el teu cosí. No és com tu.

En Han va sentir que li donava voltes el cap. Ja havia tingut un dia prou difícil sense necessitat de carregar amb una seloniana que volgués jugar als antropòlegs. Així i tot, hi havia alguna cosa en el to de veu de la Dracmus que li va indicar que estava tractant amb una criatura molt tossuda i persistent. La seloniana no el deixaria en pau fins que en Han hagués satisfet la seva curiositat.

-Ho és i no ho és -va replicar-. Ens assemblem molt i tenim la veu molt semblant, però no pensem de la mateixa manera. Aquesta és la raó per la qual ell està allà fora amb els seus companys de borratxera i jo estic dins d'una cel·la.

- És aquesta la regla amb els cosins humans? S'assemblen, i no pensen igual?

-No hi ha cap regla -va dir en Han-. Varia, entens? Varia moltíssim. En el nostre cas, la semblança física és molt superior al de la majoria dels cosins. Normalment el comportament dels cosins varia molt d'un cas a un altre.

-Moltíssim interessant -va dir la Dracmus-. Moltíssim. I ell és el teu enemic? És profundament i sincerament teu enemic? És de la teva sang, de la teva sang propera, i no obstant això us oposeu l'un a l'altre?

-Oh, sí -va dir en Han-. Així és.

La punta de la cua de la Dracmus es va moure d'un costat a un altre en una lenta i melancòlica ondulació.

-Sorpresa. Nosaltres els selonians sabem que altres espècies són així, però tenir el saber no és comprendre. Contra la sang...

-Sí, contra ella -va dir en Han.

Es trobava esgotat, i no estava molt segur durant quant temps podria seguir parlant sense perdre el coneixement. Però no volia insultar la Dracmus, per descomptat..., especialment tenint en compte com d’esmolats que eren aquelles dents. En Han va titubejar un moment, i després va decidir córrer el risc.

-Mira -va seguir dient-, espero que no t'ofenguis i realment m'alegra molt el fet de veure que pel que sembla no em vas a arrencar els membres un a un, però ara no estic en molt bona forma. Per què importa tant això? No pot esperar?

-Importa molt -va dir la Dracmus-. Ara crec que tu no ets com ell, encara em pregunto per què no ho ets. M'alegra que no siguis el mateix, així que tu hauries alegrar.

- I per què hauria alegrar d'això? -Va preguntar en Han.

-Perquè un ja bastant dolent és. Si decidia que eres com ell, ja t'hauria obert el coll a mossegades.

En Han va assentir i va somriure per a si mateix.

-En aquest cas, m'alegra que pensis que no som iguals. Però estic mort.

- Mort? No veritat és perquè vius, però sí cert és que et vaig colpejar molt fort. Disculpes meves et dono.

-No. Vull dir que sí, però... Bé, no volia dir això. És una expressió col·loquial, entens? Vol dir que estic esgotat.

-Ah. Necessites descansar. Comprensible.

-Exacte. Així que si em promets que no m’obriràs el coll a mossegades durant la nit, podrem seguir amb aquesta conversa al matí.

La Dracmus va deixar escapar un xiuxiueig ofegat, l'equivalent selonià a una riallada, i es va estirar sobre el seu llit.

-Ho prometo, respectat Han Solo. El teu coll és teva fins al matí. Jo no et mal aquesta nit. Però tenim molt de què parlar.

-Aposto a què sí -va dir en Han mentre es ficava a dormir sobre el seu catre.

Se sentia fora de perill, almenys de moment. La immensa majoria dels selonians eren ferotgement i implacablement sincers. Si la Dracmus deia que no li faria mal aquella nit, llavors en Han estava totalment fora de perill.

Almenys fins al matí, és clar. En Han no va poder evitar adonar-se que la Dracmus s'havia deixat una sortida.

Després va tancar els ulls i es va quedar adormit a l'instant.

La dama Tendra Risant del planeta Sacòrria va contemplar el cel nocturn a través dels seus macrobinoculars i va comprendre que estava passant alguna cosa..., i que no era gens bo.

Els macrobinoculars eren d'alta potència, i estaven col·locats damunt d'un trípode dotat d'un sofisticat sistema de guia automàtica que li permetia seguir amb gran facilitat la trajectòria d'un objecte en òrbita. No és que la Tendra necessités tanta capacitat, ja que les naus més grans de la flota de navilis en òrbita eren visibles a simple vista si sabies cap a on havies de mirar. Després d'unes quantes investigacions extremadament discretes, la Tendra Risant sabia amb tota exactitud cap a on havia de mirar.

Fins feia unes quantes setmanes no s'havia interessat per res que es trobés fora de l'ordenada rutina de la seva vida quotidiana. Llavors va conèixer a Lando Calrissian, i tot va canviar d'una manera tan sobtada com inexplicable. No estava enamorada d'ell, i ell tampoc estava enamorat d'ella. Potser mai arribarien a estar enamorats, i no obstant això havia existit una sensació de connexió entre ells, una vaga impressió de possibilitats futures que la Tendra Risant mai havia sentit abans.

I de sobte, poques hores després que ell i el seu amic en Luke Skywalker haguessin arribat a Sacòrria, van ser expulsats del planeta per les autoritats locals. Havien sortit per dirigir-se a Corèllia..., i havien desaparegut en el mateix instant en què tot el trànsit que entrava i sortia del sistema Corellià quedava frenat de cop per l'immens i misteriós camp d'interdicció, i totes les comunicacions amb el sistema Corellià quedaven bloquejades de sobte.

Sacòrria era un dels planetes del Sector Corellià coneguts amb el nom de Mons Externals, i es trobava una mica aïllat de la resta del sector. El planeta sempre s'havia assegurat a si mateix que podia arreglar-se-les pel seu compte sense l'ajuda de Corèllia, i fins i tot havia arribat a somiar amb quedar lliure del control Corellià..., però els habitants de Sacòrria acabaven de rebre una dura lliçó sobre els perills que tancava el que els seus desitjos es convertissin en realitat. Tots estaven espantats. Sense el comerç Corellià, el que li havia passat a l'activitat econòmica no era tant que s'hagués detingut com que havia xocat amb un mur de maons.

Hi havia passat alguna cosa, una cosa molt greu..., i Lando estava ficat just al centre d'això.

Lando. Potser estava creient veure massa coses en les possibilitats de la seva relació amb ell. Lando potser només fos una façana buida de la qual sorgien paraules amables. Potser, i malgrat tots els seus apassionats discursos en contra d'aquesta possibilitat, mai hauria tornat fins i tot si no hagués passat res a Corèllia. Però res de tot això importava en aquell moment. Lando havia aconseguit que comencés a preocupar-se i a fer preguntes, i la Tendra Risant no havia necessitat molt temps per trobar molts més motius de preocupació..., començant amb la Tríade, el govern del seu planeta. La població estava inquieta i espantada, però el govern es limitava a mostrar-se vagament tranquil·litzador. Segons les proclames de la Tríade, no sabien res més que l'humà, el drall o el selonià del carrer. Si hi havia una paraula adequada per descriure a la Tríade era «paranoide», ben cert. La immensa majoria dels dictadors que aconseguien arribar al cim mitjançant conspiracions i cops d'estat sentien una més que comprensible i justificada preocupació davant la possibilitat de ser víctimes d'aquests mateixos mètodes. Un trio de dictadors format per tres representants de tres espècies diferents on cada un estava obligat a vigilar contínuament als altres dos no podia evitar sentir-se encara més preocupat per les conspiracions i les trames secretes.

I tanmateix no s'havien produït declaracions histèriques o arrestos massius d’enemics i agents subversors de l'ordre establert. L'única indicació que alguna cosa no anava bé era que els militars s'havien esfumat. En temps normals, sempre tenies la impressió que de cada tres persones que et trobaves caminant pels carrers una portava uniforme. Tots aquests militars s'havien esvaït de sobte i, si podies creure en els rumors, tots els permisos havien estat cancel·lats i totes les unitats es trobaven en estat d'alerta. Això tenia molta lògica si hi havia una crisi, naturalment, i si la Tríade s'estava mobilitzant contra la misteriosa amenaça que havia colpejat a Corèllia. Però... Però, com havia esbrinat la Tendra amb només una mica d'esforç, la mobilització havia estat ordenada dos dies abans que el camp d'interdicció Corellià entrés en acció. De fet, l'ordre havia estat donada un parell d'hores abans que en Luke i Lando arribessin al seu planeta.

En qualsevol cas, això explicaria per què se'ls havia permès posar-se a Sacòrria i per què se'ls havia obligat a marxar gairebé immediatament després. Però també suggeria, i d'una manera molt clara, que la Tríade estava assabentada que un camp d'interdicció no trigaria a deixar aïllat a tot el sistema Corellià. Pel que fa a si això significava que formaven part de la conspiració que estava darrere de tot allò o si merament havien dut a terme amb èxit alguna sofisticada operació d'intel·ligència i havien estat avisats pels seus espies, la Tendra no ho sabia.

Però el que més li preocupava era la flota que s'estava reunint en òrbita. Hi havia moltes, moltíssimes naus..., massa. El seu nombre era almenys deu vegades el que la Tríade admetia públicament. Fins i tot tenint en compte el secret i la paranoia, mantenir ocult el noranta per cent de la força d'atac era una gesta realment sorprenent. A més, tampoc calia oblidar que Sacòrria no era un planeta particularment populós. Uns ràpids i senzills càlculs aritmètics demostraven que es necessitaria una cosa així com la meitat de la població adulta del planeta per proporcionar tripulacions a una flota d'aquesta grandària. En conseqüència moltes de les naus i les tripulacions, si és que no totes, venien de fora del planeta. Però, d'on les estaven traient? I per què planejaven utilitzar-les?

La resposta a l'última pregunta semblava òbvia, encara que no aconseguia veure amb claredat els detalls. El destí d'aquella flota havia de ser Corèllia, per descomptat. Per a quin propòsit i sota el comandament de qui estava eren altres enigmes als quals no podia respondre. Però s'havia de tractar de Corèllia. Cap altra resposta tenia sentit.

Però tot i suposant que formessin part de l'organització que havia erigit el camp d'interdicció? I suposant que poguessin activar-lo i desactivar-lo a voluntat, permetent moure’s únicament les seves naus però no les de ningú més... Llavors ja no cal molta imaginació per a comprendre quina arma tan poderosa podia arribar a ser aquest camp.

Però què se suposava que havia de fer ella al respecte? La Tríade mai li havia caigut massa bé, i la idea d'advertir a algú més sobre el que havia descobert només li feia sentir una lleugeríssima punxada de culpabilitat patriòtica. Després de tot, Sacòrria era el seu món natal. Però fos quin fos el deute que la Tendra pogués haver contret amb el seu planeta, no hi havia dubte que no li devia res a la Tríade. No eren res més que uns matons i uns tirans.

Què fer llavors? Anar a Coruscant i advertir-los? Un moment de reflexió la va convèncer que aquesta acció seria tan inútil com mancat d'objecte. Fins i tot suposant que fos capaç de trobar algú que l'escoltés, no els hi estaria dient res que no sabessin ja. La Intel·ligència de la Nova República hauria tingut agents esmunyint-se per tota Sacòrria abans que esclatés la crisi corelliana, i sens dubte haurien redoblat els seus esforços des de llavors. No, si l’INR no havia estat capaç d'esbrinar tot el que una ciutadana particular podia descobrir merament tenint oberts els ulls, llavors no mereixien saber-ho.

Però Corèllia... La gent del sistema Corellià no ho sabria, i podia saber-ho, i eren precisament els que necessitaven saber-ho. I a més donava la casualitat que aquest era el lloc en què es va saber que estava Lando, doncs llavors molt millor.

Excel·lent. Aquesta part ja havia quedat decidida. Aniria al sistema Corellià i advertiria a Lando -de fet, advertiria a tothom- de l'existència de la flota que s'estava congregant a Sacòrria.

La qual cosa només deixava per respondre la insignificant pregunta de com se les arreglaria exactament per fer-ho.

- Estàs despert, respectat Han Solo?

En Han va obrir els ulls per veure una gran boca plena de dents molt esmolats que es trobava molt a prop de la seva gola.

-Ara ho estic -va dir.

No podia ser més sincer. Potser no sigui la forma més agradable que et despertessin, però no hi havia dubte que el que la teva primera visió del matí consistís en tota aquella ganiveteria bucal era un mitjà molt efectiu d’espavilar-te de cop.

- Per què ho preguntes? -Va seguir dient-. Què està passant?

-Desitjava parlar amb tu.

- I no pot esperar?

-Penso que no. Hi ha una raó de la qual no puc parlar. Però també està que quan descobreixin que no hem lliurat batalla durant la nit, llavors potser se sentin desil·lusionats i tornin a separar-nos.

-Sí, potser tens raó en això -va dir en Han-. Però estic totalment a favor que s’emportin una desil·lusió. -Es va asseure al catre, movent-se amb molta cautela, i li va complaure descobrir que tot just va haver torçar el gest. Potser s’estigués fent vell, però pel que sembla encara era capaç de recuperar-se molt de pressa-. Bé, què és el que vols saber?

-Haig de saber sobre certes mentides. Però aquesta cosa de les mentides és com el dels cosins -va dir la Dracmus mentre tornava al seu catre i s'asseia en ell.

- Què? -Va exclamar en Han-. De què estàs parlant?

-Perdona. Manera estranya de dir-ho és. Estic significant, suposo, que els selonians tenim cosins, sí, i oncles i nebodes i tota la resta, si mires la carta de les descendències. Almenys crec que els tenim. No estic molt segura del significat exacte de totes aquestes paraules. Però encara que tenim aquestes relacions, mai pensem en elles. No entenem bé les idees.

-Suposo que no -va dir en Han-. No és la vostra manera de «tenir família».

-No, no ho és. I aquesta idea dels cosins sent diferents i iguals... Tots els selonians d'un cau són gairebé idèntics. Gens més propers que en els teus germans i germanes. Som més semblants que això. Més a prop estem de ser centenars de bessons idèntics.

-Sí, ja ho sabia -va dir en Han.

Els gens selonians no estaven tan sotmesos a la llei de l'atzar i el repartiment aleatori com els dels éssers humans. Cada mascle reproductor engendrava a una certa part de la població estèril, i tots els que tenien el mateix pare eren coneguts com «septe» i es deia d'ells que estaven «en el mateix septe». Per a tots els propòsits i efectes pràctics, totes les femelles estèrils d'un septe donat eren clons, individus on la seva estructura genètica era pràcticament idèntica a la de tots els altres membres.

-Per la forma en què els humans fan servir la paraula -va seguir dient la Dracmus-, els selonians ni tan sols famílies tenim. Tenim caus. En les teves paraules, jo tinc tres-centes germanes i mig germanes. Podria ser germans, però d'ells no sé res. Haurien estat enviats a un altre lloc per reproduir-se, així que no tinc idea de germana i germà com tens tu. Quan veiem pares humans i veiem dona humana embarassada en públic, trobem això estrany i una mica desagradable. Els reproductors haurien d'estar al cau. Pensem que molt estranya és la forma en què vosaltres tracteu els reproductors vostres..., i després ens recordem que tots vosaltres sou reproductors. «Esposa, espòs, mare, pare.» Nosaltres no pensem en aquestes formes.

En Han va mirar fixament la Dracmus. En realitat mai s'havia parat a pensar-hi. Els selonians podien tenir parelles reproductores, però no tenien marits, esposes o matrimonis. Com podien tenir-los? Igual que passava amb cada espècie intel·ligent, la cultura seloniana era un resultat de la biologia seloniana, i el matrimoni no era compatible amb una espècie en què una reina reproductora podia tenir mil filles estèrils i asexuades. La manera humana de fer les coses devia semblar igualment estranya a la Dracmus.

El matrimoni humà estava associat a la reproducció, per descomptat, i per als selonians aquest era un tema extremadament desagradable. En Han sabia que molts selonians menyspreaven les races en què tots els individus eren reproductors.

-Potser no pensis d'aquesta manera la major part del temps, però hauràs d'aprendre a fer-ho si has de tractar amb humans.

-És cert -va dir la Dracmus-. Abans d'ara, mai jo he sortit molt. Les tasques de tractar amb humans requeien sobre la meva... Tu diries meva germana gran, però ella va morir fa vuit dies en un accident. Ara jo tinc aquest treball.

-Em sap greu que la teva germana morís -va dir en Han.

-Com ho lamento jo. El meu ensinistrament en tractes amb humans encara no estava completat.

En Han li va llançar una mirada plena de sorpresa. Quina criatura podia ser prou implacable i falta de sentiments per arribar a dir alguna cosa semblant? Però de seguida es va adonar que estava sent injust amb la Dracmus. Pensant-ho bé, quina quantitat de dolor es podia permetre sentir per la mort d'una germana si tenia tres-centes? Devia haver estat una mica bastant més semblant a la mort d'una tieta llunyana per a un ésser humà. I si els selonians estèrils d'un septe donat eren quasi clons, quina sensació de pèrdua podia arribar a experimentar la Dracmus davant la mort d'una germana quan tenia vint o cinquanta més pràcticament idèntiques?

-Bé, em sembla que ho estàs fent molt bé encara que només tinguis un ensinistrament parcial.

-Ets molt amable, respectat Solo, però ens estem allunyant de la importància. Hem de parlar de mentir. Mentir és per a nosaltres tan estrany com les famílies. Els selonians podem fer mentides, però no tenim cap pràctica en això. Veiem que és una cosa dolenta. No és una cosa dolenta petita, com amb vosaltres, sinó una cosa dolenta gran, com l'assassinat.

-Les mentides poden ser molt greus i fer molt de mal -va dir en Han, però després va pensar durant un moment en les històries totalment increïbles que havia explicat al llarg dels anys -. Però... Eh... Bé, la majoria són inofensives.

- Veus això? Vosaltres teniu habilitat en mentides. Les enteneu, i sabeu distingir mentides grans de petites. Els selonians terribles jugadors de sàbacc són, i dolents són en tots els jocs que requereixin ocultació de la veritat. Penso que mentida per humans pot ser petita perquè esteu tan sols. Mentida només pot tocar a un, i fer mal només a un. Pot ser mantinguda en secret. Per selonians, junts a cau, la mentida toca a tots. Tots saben d'ella. No hi ha secrets, i hi ha dany per a tots. Segueixes a mi?

-Més o menys -va dir en Han, intentant entendre aquelles frases construïdes d'una manera tan exòtica -. Em sembla comprendre que algú t'ha explicat algunes mentides sobre les que vols preguntar.

- Sí! Sí! M'alegra no haver-te matat en la baralla.

-El plaer és tot meu -va dir en Han-. Però de quines mentides es tracta concretament?

-Primer, si us plau, pots tu saber quan en Thrackan teu cosí està mentint? -Va preguntar la Dracmus.

-A vegades sí -va respondre en Han-. Ahir a la nit ell creia que jo sabia bastant menys del que sé en realitat. Em va dir coses que estaven en contradicció directa amb el que ja sabia. Fins i tot va arribar a dir-me que estava difonent mentides..., però no em va dir en què consistien.

-Però quan tu no estàs segur, què llavors? Pots saber quan l'únic que tens tu són les paraules del seu discurs?

En Han va reflexionar durant tot un minut abans de contestar.

-A vegades -va dir per fi-. Una mica. També hi ha la intuïció, i amb això puc arribar a descobrir algunes coses que podrien ser veritat i que estan ocultes dins de les seves mentides.

- Com per quins exemple? Digues-me algunes, perquè jo pugui idea me.

- Per què és tan important tot això per a tu? -Va preguntar en Han.

Es va preguntar fins a quin punt podia confiar en la Dracmus. Fins al moment la seloniana s'havia portat molt bé..., però en Han no tenia ni la més mínima idea de què tramava, o del perquè havia acabat tancada en una presó de la Lliga Humana. L'únic amb el que contava per seguir endavant era la idea general que l'enemic del seu enemic podia ser el seu amic.

-Més tard explicaré, si temps hi ha. Però és important. Si us plau.

En Han s'ho va pensar durant uns moments i va acabar decidint que hi havia massa en joc. Necessitava alguna cosa més que això.

-No. Abans has de respondre a les meves preguntes. Per què necessites saber tot el possible sobre les mentides humanes?

La Dracmus va titubejar. Després es va aixecar, va anar fins la porta de la cel·la i va tornar al seu catre, amb la seva cua movent-se d'un costat a un altre cada pas que donava.

-És un terrible problema. Necessito saber molt més sobre accions humanes del que jo sé. És un gran problema que la meva germana de septe morís.

- Quin és el problema? -Va preguntar en Han.

-Et demano que expliquis mentida humana, però si pots explicar llavors és perquè ets hàbil en mentides. Penso que tu ets bon mentider, respectat Solo. Estic segura.

-Gràcies -va replicar en Han-. Això m'han dit.

-Era insult màxim i imperdonable, no elogi -va dir la Dracmus-. Però tu em dónes encara més raó prenent com a tal. Si et dic més, et dic coses que altres no han de saber. Però com puc confiar en humà orgullós del seu bé mentir? –la Dracmus va moure un braç en un gran arc per assenyalar tot el complex subterrani-. Tot això podria ser truc per fer-me dir el que estic a punt de dir.

En Han va somriure.

-Ja veig que als selonians se'ls dóna molt bé la paranoia encara que no siguin tan bons amb les mentides.

-Oh, si. Nosaltres molt bons som a tota la paranoia.

-Doncs en qualsevol cas llavors hauries de tenir molta cura amb el que em dius. Podria haver tota mena d'ulls espia i micròfons ocults en aquesta cel·la. Podrien estar gravant tot el que diem. Potser hauríem de seguir parlant en selonià.

-Cap objecte tenir això -va dir la Dracmus-. Estic segura que no ens estan espiant, però si ho estiguessin fent llavors ho gravarien tot i després ho farien escoltar per algú que parlés selonià.

-Sí, és veritat. Però com saps que no estan gravant la conversa?

-No he de dir res més sobre això.

Interessant. Fora com fos l'opinió que et mereixessin els selonians, resultava indiscutible que no sabien amagar massa bé la presència d'un secret. Quina altra cosa podia esperar-se d'una raça tan inepta en l'art de la mentida? Estava clar que la Dracmus sabia molt més sobre aquell lloc del que se suposava que havia de saber, però en Han va pensar que de moment seria preferible que fingís seguir-li el corrent.

- De què més pots parlar? –la Dracmus el va mirar fixament amb els ulls plens d'una ombrívola solemnitat, però no va dir res. En Han va sospirar-. Ajudaria a alguna cosa si et jurés per..., per les vides dels meus fills..., que no revelaré res del que em diguis al Thrackan o a la seva gent?

-Sòlid jurament, si sincer parles. Dins de la forma de jurar seloniana, meu és el dret i el deure de cercar als teus fills i matar-los si ho transgredies.

En Han va titubejar durant un moment. I si utilitzaven la tortura, les drogues o una sonda mental per arrencar els seus secrets? Li importaria això a la Dracmus? Ho dubtava. Però en Thrackan i els seus matons no havien donat cap senyal que volguessin interrogar-lo..., i encara que la tortura feia que acabés parlant i la Dracmus decidia perseguir als seus fills i matar-los, abans hauria de trobar..., i superar l'obstacle que representava Chewbacca de pas. Va ser el fet de pensar en Chewbacca el que va acabar decidint al Han. El wookiee era una muralla que ningú podia salvar.

-Faig el jurament -va dir-. No et trairé. Però què hi ha de tu?

-Que les vides de totes les meves germanes de septe es perdin si et traeixo -va dir la Dracmus.

-No puc exigir més -va dir en Han-. I ara, parla.

La Dracmus va deixar escapar un sospir i es va asseure sobre el seu catre.

-Molt bé -va dir-. Permet que una història t'expliqui.

En Han va recolzar l'esquena a la paret i es va disposar a escoltar.

-Va ser un disturbi a l'enclavament selonià de la ciutat de Bela Vistal el que va iniciar la crisi, i van ser selonians els que van provocar tots aquests tumults després de l'intolerable i eterna provocació de la Lliga Humana..., però jo no penso que vam ser nosaltres els que el vam començar tot. He d'admetre que ni tan sols estic segura de si la baralla als carrers que ho va iniciar tot va ser real, o una falsa baralla organitzada per Lliga Humana. Crec que va ser la Lliga.

-Va haver de ser la Lliga -va dir en Han-. Tota aquesta crisi s'ha estès d'una forma massa ràpida i ha arribat massa lluny perquè pugui considerar-se a l'atzar com a única causa. Des del punt de vista de la Lliga, era el moment ideal. Probablement els és igual que tothom cregui que ells van ser els causants d'aquesta primera espurna que ha provocat l'incendi, sempre que ningú pugui demostrar-ho. Volien una excusa, una justificació, no una raó.

- Sí! Per moltes motivacions, enormement ben calculat el moment va ser. Però penso que tu no coneixes el tot de la cosa, el més gran d'ella.

- Què vols dir? -Va preguntar en Han.

La Dracmus va fer una pausa, i després va seguir parlant a tota velocitat.

-Jo crec això: pràcticament segura estic que en Thrackan no pot fer el que està amenaçant amb fer. La seva Lliga Humana no va poder haver fet esclatar l'estrella que es va convertir en supernova, Això, penso jo, és la seva mentida.

- Què? -Va exclamar en Han.

-Pensa en això -va dir la Dracmus-. El seu grup és massa petit, massa estúpid. Sí, ara guanyen una baralla i ells creixeran pressa, però fa només molt poc temps la Lliga era poc més que en Thrackan i uns quants seguidors. No tenia recursos, habilitat o cervell per a alguna cosa semblant fer, ni els diners per comprar els que fer-ho podien. Crear sistema destructor d'estrelles és gegantí avanç, empresa colossal. Per ventura tu penses que aquests idiotes borratxos que veure'ns lluitar ahir a la nit poder aconseguir-ho?

-Així que m'estàs dient que tot és un engany d’en Thrackan -va suggerir en Han-. Penses que l'estrella es va convertir en una supernova per si sola i sense cap intervenció exterior.

-Sí i ​​no -va replicar la Dracmus-. Crec que en Thrackan no ho va fer i que Lliga no ho va fer, però estrella no podia tornar supernova per si sola. Tipus d'estrella equivocat. Algú va fer que esclatés. D'alguna manera. Per alguna raó. Crec que es tractava de prova secreta.

- Una prova secreta? Però si tot el món s'ha assabentat.

- Pensa, respectat Solo! Unitat missatgera havia de portar prova de l'explosió a Corèllia. En cas contrari, ningú s'hauria adonat que s'havia tornat supernova fins d'aquí anys diversos. L'estrella estava en un sistema deshabitat. Retard de la velocitat lumínica significa que la llum de la nova no arriba a sistema habitat fins que passen dècades. Únicament s'ha sabut a causa del missatge anònim enviat per la gent d’en Thrackan, i va ser la gent d’en Thrackan Sal-Solo la que va enviar missatge. No dubta d'això hi ha.

- Com saps tot això? -Va preguntar en Han-. Hi ha parts d'aquesta informació que se suposa no són conegudes per ningú.

-No he de dir en absolut res de tot això.

Estava clar que la Dracmus era un autèntic desastre a l'hora d'amagar secrets.

-Bé, he d'admetre que quan prens una decisió t'atens a ella, eh? D'acord, no pots dir-me com t'has assabentat. Endavant, segueix...

-És tot lògica. L'estrella no podia esclatar per si sola. Lliga Humana cap laboratori científic és. No podien fer esclatar estrella. Així ha de ser que alguns altres van fer esclatar estrella..., i probablement ha de ser que podrien fer esclatar altres.

-La teva lògica està molt clara, si admets la idea inicial de què els nostres tècnics no tenen la talla suficient per a un treball d'aquesta categoria. Així doncs, qui va fer esclatar l'estrella i com es va assabentar d'això la Lliga, i com estan relacionats amb la Lliga..., i què tal es van a prendre el que la Lliga s'atribueixi el mèrit?

-No idees sobre això. Però de qui sigui que sigui aquesta organització, encara no s'ha mostrat a si mateixa i això per les raons que siguin. Potser mai arribin a mostrar-se. Potser és convenient seus propòsits permetre que la Lliga Humana s'atribueixi el mèrit, la culpa. Qui buscarà a autèntics conspiradors mentre cregui que la Lliga és la culpable?

- I aquest és l'assumpte sobre el que vols saber la meva opinió?! Vols saber si el teu raonament és correcte, i si en Thrackan està mentint sobre això de l'artefacte destructor d'estrelles?

-Sí -va dir la Dracmus-. Opinió, si us plau.

En Han va reflexionar amb molta cura abans de respondre.

-Tens raó -va dir després-. La Lliga no és la classe d'organització de la qual es poden esperar grans coses pel que fa a ciència o tecnologia, i si algú tenia un artefacte capaç de fer esclatar estrelles en venda... Bé, haurien d'haver pogut trobar un comprador que pagués més diners. Si tens raó en aquest punt, llavors crec que tota la resta ha de ser tal com has dit, Algú més està permetent que la Lliga Humana s'atribueixi la destrucció d'aquesta estrella.

-Si tot és així, llavors les preguntes passen a ser qui controla aquest interessant artefacte, per què ho fan i quina és la seva relació amb la Lliga Humana.

En Han va moure el cap.

-No tinc ni idea. Siguin els qui siguin, els qui fan esclatar estrelles encara no han donat la cara. Però ara que penso en tot això, i encara que no sabria explicar per què, estic començant a preguntar-me si la Lliga Humana no serà més que una façana.

- Una façana? Relaciona arquitectura amb assumpte actual, et prego.

-Perdona -va dir en Han-. Un altre idioma, ja saps... Una tapadora? Eh... Bé, alguna cosa que en realitat no és el que aparenta ser i que s'utilitza per ocultar el que està darrere.

-Ah. Les persones que fan esclatar estrelles s'amaguen darrere de la Lliga Humana, que està davant, i les accions de la Lliga proporcionen una explicació per a diverses activitats.

-Exacte -va dir en Han.

-Però això no més a prop ens porta de trobar a les persones que fan esclatar les estrelles.

-Espera un moment -va dir en Han-. Potser estem a prop. Potser estem molt més a prop del que pensàvem, o del que voldríem estar... Potser la persona que va lliurar el missatge fos molt més que una simple missatgera.

-No entenc.

-Abans que comencés la revolta... Després que l'estrella esclatés, però abans que ningú ho sabés, vam rebre un missatge. Em refereixo al governador general Micamberlecto, la meva dona i jo... Ho explicava tot sobre la supernova i ens advertia que havíem d’obeir les instruccions que ens donarien després, o en cas contrari farien esclatar estrelles de sistemes habitats.

-Sí. I què?

-Mara Jade.

- Mara Jade? La comerciant? Fa molts negocis amb els selonians. La coneixem bé, i confiem en ella.

-Sí, ja... Bé, Mara Jade és molt més que una simple comerciant. Sabies que va ser la Mà de l'Emperador? Sabies que va ser l’agent i assassina personal, privada i secreta de l'Emperador?

-No -va dir la Dracmus, visiblement sorpresa-. Parles sense mentir?

-Per descomptat -va replicar en Han amb una certa excitació -. També explicaria com se les van arreglar els dolents per poder disposar del codi diplomàtic particular de la Cap d'Estat. La Mara Jade havia estat espia... Sap com obtenir aquest tipus de coses. –En Han va pensar en silenci durant uns moments abans de tornar a parlar-. Tot encaixa. Mara Jade ens va portar el missatge, i ens va explicar una història molt llarga i complicada per justificar com va arribar fins a ella. A jutjar pel que havia escrit en el recipient del missatge, semblava que tingués com a destinatari en Luke Skywalker i que havien utilitzat la Mara com a substituta quan no van aconseguir fer-li arribar. Però i si tot això no era més que una complexa mascarada..., que ens empassem des del començament fins al final?

- Estàs suggerint que la Mara Jade va portar un missatge que havia escrit ella mateixa? Suggereixes que forma part de la conspiració per fer esclatar les estrelles?

- Sí! -Va exclamar en Han-. I el dia en què la Casa de Corona va ser atacada, la Mara Jade havia desaparegut.

- Ah! D'això puc parlar, i m'alegra poder fer-ho, per defensar l'honor de Mara Jade, cosa que desitjo fer. Ha estat vista a la Casa de Corona al dia següent de l'atac amb coets.

- Com t'has ens...? D'acord, d'acord, hauria d'haver sabut. No has de dir res més al respecte. Estàs plena de secrets sobre els quals no pots parlar, oi? Però no estic molt segur que el que estigués per allà abans de l'atac i després de l'atac, però no durant l'atac, sigui una gran defensa.

-Però per què ella anava a fer-ho? Quin seria motiu?

En Han va assenyalar el sostre de la cel·la amb un polze.

-És molt obvi que tots els nostres amables amfitrions són o ex imperials o gent que vol veure tornar els meravellosos vells temps de l'Imperi. El mateix Thrackan m'ho va dir, saps? Bé, jo admeto que la Mara Jade ha prestat molts grans serveis a la Nova República al llarg dels anys, i que no ha anat per aquí cantant el nom de l'Emperador a ple pulmó ni res per l'estil, però la Mara sempre ha estat molt discreta i callada. Sempre se li va donar molt bé guardar secrets. Dubto molt que ningú pugui estar segur mai del que pretén fer. Suposem, només suposem... Bé, suposem que la Mara ha tornat a canviar de parer. Què passa si ha decidit que vol veure ressorgir l'Imperi després de tot? Potser fa una ullada a Corèllia i pensa que cal començar per algun lloc. Admeto que és una mica difícil de creure, però em sembla que ens trobem en una situació on hem de triar entre diverses explicacions improbables.

-La idea té lògica, però no convenç -va dir la Dracmus-. Estic d'acord que Jade és dura i implacable. Però té honor, i parlem de destruir planetes sencers. Realment seria capaç ella de semblant salvatgisme?

En Han va assentir.

-Bé, en això tens raó. La Mara Jade sempre ha estat una dona temible, però mai ha caigut en la barbàrie. No aconsegueixo imaginar-me-la com la classe de persona capaç d'assassinar a milions d'éssers intel·ligents. Però potser no coneixem tota la història... Potser ens falti alguna cosa, que se'ns escapi alguna cosa. Recorda que la primera supernova no va fer mal a ningú. Potser l'amenaça dirigida contra els sistemes habitats no sigui més que una simple amenaça buida de contingut.

-La meva és una altra teoria -va dir la Dracmus-. Crec que els que estan darrere d'això són ex imperials, però no espies imperials. Penso en l'Armada Imperial. Algunes restes de formacions de navilis imperials han aconseguit per fi fer funcionar alguna vella superarma imperial. Destructora d'estrelles és com Estrelles de la Mort o devastadors de mons... Arma immensa, concebuda per a terror, no per veritable ús militar.

-Oh, no, impossible -va replicar en Han-. Ja ha transcorregut un munt de temps des que els últims imperials van ser vençuts, i hem pogut examinar a fons els arxius imperials. Pràcticament totes les forces imperials han estat localitzades i controlades. Podries arribar a inventar-te una història en la qual algú aconseguís reunir una força d'atac a partir de naus que van ser considerades per error com destruïdes quan en realitat estaven intactes. Algunes persones afirmen que allà fora hi ha flotes senceres de les que ningú sap res. Però encara que això fos veritat, d'on se suposa que han de sortir els milers de tripulants ensinistrats? Cada vegada que alguna cosa va malament en algun lloc de la Nova República, algun fanàtic de les conspiracions o un altre treu del seu calaix una teoria sobre una camarilla secreta que pretén reviure l'Imperi. Si a algú se li acaben els rotllos de paper higiènic als dipòsits del palau, és un complot imperial. Personalment, puc assegurar-te que ja no crec en aquest conte per espantar als nens. L'Imperi està tan mort com Darth Vader. Segueixo dient que és Mara Jade. És comerciant autoritzat, i va ser agent clandestina de l'Imperi. Té naus, recursos, centres tècnics i espies a tot arreu, i és real. No és cap flota imaginària a la deriva per la Nebulosa del Cranc de Sorra. Tenia els mitjans, el motiu i l'oportunitat.

-Llevat que els dos tinguem raó, és clar -va dir la Dracmus-. Formar conspiració és reunir a molts. Potser un pla reuneix Jade, fragments de l'Armada Imperial, Lliga Humana i també altres. Però espero que del tot estiguis equivocat, respectat Solo. Ho espero sincerament.

- Per què, Dracmus?

- No és obvi? Si ella està darrere de la conspiració, ha disposat les coses de la manera més deliberada per trobar-se on es troba ara, i així trobar-se allà on més aviat fer pot a la conspiració.

- On vols anar a parar? -Va preguntar en Han.

-En aquest moment Mara Jade es troba en mateix lloc que la teua esposa.

Següent