La caça d'Ànakin Skywalker (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

Djas Puhr no es conformava amb esperar els resultats de l'escàner seqüenciador.

Els sakiyans havien nascut per caçar. Els seus ulls li deixaven veure la seva presa en total foscor. Les seves orelles afinades li deixaven escoltar els petits cucs reptant sota les pedres calentes de Tatooine. El seu sentit de l'olfacte era tan fort que pocs esclaus li eludien per molt temps.

Era un dels millors rastrejadors de la galàxia.

Hi havia captat l'essència de dos nens humans a la infermeria. Si olorés a un d'ells de nou, reconeixeria l'aroma. L'emoció de la caça estava en la seva sang.

Es va dur un cercador, un droide que podia detectar olors fins i tot millor que ell. El droide negre, que surava en petits motors elevadors repulsors, es movia amb facilitat a través de punts estrets. Amb els seus poderosos propulsors i petites aletes estabilitzadores, podia viatjar molt més ràpid del que un home podia córrer. Seria incansable en la seva caça.

En les profunditats del palau de la Gardulla, hi havia un taulell on un dels nens havia agafat alguns transmissors... transmissors que més tard havien estat utilitzats per destruir dotzenes de túnels i droides de combat. Gardulla s'alegraria de saber qui havia fet això.

-Droide, pots olorar l'humà que va tocar per última vegada aquest taulell? -va preguntar Djas Puhr.

-Sí, -va respondre el droide-. Reconec l'essència: home, humà, nen.

-Precisament, -va dir Djas Puhr-. Trobem-lo.

Amb això, els motors elevadors repulsors del droide van començar a brunzir, i acuradament va girar, buscant la seva presa.

* * *

-Bah, -maleí Watto a Ànakin.

-No em serveixes d'aquesta manera! Què passa? Estàs malalt?

El toydarià suaument va aletejar al voltant d'Ànakin a la deixalleria de darrera de la seva botiga, mirant al noi des de tots els angles. Ànakin era un dels esclaus més valuosos d’en Watto. No volia que Ànakin estigués malalt.

-Potser, -va dir Ànakin. Estava preocupat i exhaust. Havia treballat tot el dia d'ahir, i llavors havia ajudat a rescatar els nens ghostling a sobre. No havia dormit en tota la nit.

Ara no podia concentrar-se en el treball. Tot el matí havia estat mirant en piles de ferralla a la recerca d'un nou cable de control assimilador de xoc per a la Beina de carreres d’en Watto.

-No et em posis malalt, -el va advertir Watto-. El teu treball se t’apilarà.

-Jo... Jo no vaig poder dormir ahir a la nit, -va confessar Ànakin-. Vaig trobar una cosa al mercat dels jawes ahir. Crec que és una caixa d'algun tipus. No vaig poder obrir-la.

-Deixa-me-la veure, eh? -va exigir Watto.

Ànakin no havia pretès ensenyar-la-hi. Tenia por que fos valuosa, i Watto se la tragués. Però necessitava alguna excusa per estar cansat, i realment no sabia com obrir la caixa.

Va estendre el braç a la butxaca de la seva túnica, va treure el cub, i el va sostenir per a la inspecció d’en Watto.

El toydarià va aterrar i es va aixecar escodrinyant el cub un moment. Va estudiar les paraules escrites a cada costat del cub. Estaven escrites en alguna llengua que Ànakin mai havia vist. Mirà les imatges.

-Hmmm... -Va dir Watto, confús-. Antic. Molt antic, crec. Un, dos mil anys.

Va encongir els ulls mirant a la cosa des de l'exterior.

-Sembla sòlid. Què et fa pensar que és una caixa, eh?

-El pes, -va dir l’Ànakin-. Està buida. Estic segur que hi ha alguna cosa dins.

-Eh, no veig cap unió! No és cap caixa. -Watto va agafar un poderós vidre magnificador que sovint feia servir per inspeccionar els xips de dades-. Hmmm... potser.

Ànakin no havia estat capaç de veure cap unió, tampoc. Tot i així se sentia segur que era una caixa.

-Nah, -va dir Watto, llançant el cub de tornada a l’Ànakin-. És un dau, crec... probablement per algun vell joc d'atzar. Ferralla inútil, eh?

Ànakin es va alegrar que Watto pensés que era inútil. D'aquesta forma, no l'hi trauria.

-Vés-te'n, ara, -va continuar Watto-. Dorm una mica durant un parell d'hores. Però espero que treballis molt més quan et despertis!

-Està bé! -va exclamar Ànakin-. Gràcies! -Watto Li va fer un gest amb la mà perquè se n'anés, i Ànakin va córrer fora de la ferrovelleria i va anar cap a la llum del sol encegadora. Va córrer al voltant d'un ronto que estava venint a la porta... muntat per un dels weequays que volien vendre a Watto una mica de ferralla. Llavors va esquivar pels carrers a través d'una cursa d'obstacles d’eopies, droides, éssers, i vehicles.

Mos Espa era una ciutat abarrotada d'edificis del color de la sorra. La majoria d'edificis tenien forma de cúpula, per suportar els de vegades mortífers vents del desert.

No hi havia anat lluny quan va veure a Kitster, Pala, i Dorn, tots asseguts costat de l'estand de la Jira.

Immediatament, Ànakin va saber que alguna cosa anava malament. Va poder veure la por en les cares dels seus amics.

No es va molestar tan sols en comprar una beguda de la Jira. Es va asseure i va preguntar:

-Què ha passat?

Dorn, un bothan a qui Jabba estava entrenant com espia, va forçar les seves llargues celles cap enrere contra la seva templa, com si no estigués nerviós del tot. Ell va xiuxiuejar:

-Estan sobre nosaltres. Gardulla va esbrinar que quatre nens es van colar en la seva fortalesa, i els hutts estan oferint una recompensa. Tenen una mostra de la pell de la Pala, i haurien d'haver-la identificat aquesta nit.

En els seus més terribles malsons, Ànakin no podia haver imaginat cap notícia tan dolenta. Va mirar les cares dels seus amics, i no va saber què dir.

Anaven a ser tots capturats... i castigats. No era just.

No havia fet res dolent... cap d'ells havia fet res dolent. Només havien estat tractant d'ajudar a rescatar els nens ghostling, nens joves que havien estat segrestats de les seves llars. Si algú havia de ser castigat, eren Gardulla i Sebulba.

-Què farem? -va preguntar Ànakin. La seva gola estava contreta.

Tot d'una Jira va aparèixer a la seva esquena, llançant una freda ombra sobre la taula. Va posar una beguda de fruites de color verd a la taula davant d'ell.

-Per què no sortiu del sol nens? És molt més fresc al meu apartament.

-Eh, no, -va dir Ànakin. No volia que Jira escoltés del que estaven parlant.

Ella es va inclinar més a prop, i el seu pèl gris, recollit com rastes, fregava el seu coll.

-Crec que ho hauríeu de fer. Gardulla ha posat una recompensa a quatre nens que van tractar d'alliberar als seus esclaus ahir a la nit. Algun podria mirar-vos a vosaltres quatre i endur-se una idea equivocada.

Ànakin va mirar a la cara fosca de la Jira. Era una dona amable, tan pobre com poden ser els pobres. Portava la mateixa roba tots els dies, i no cobrava molt més per les seves begudes del que li costava fer-les. Però havia llegit la seva cara prou bé. Ell va mirar al seu petit carro i va veure que ja havia tancat.

-Anem. -Ella va girar la seva àmplia esquena i va caminar cap al seu apartament. Un a un els nens la van seguir.

Ella els va portar a través d'un carreró estret on els sols abrasadors de Tatooine no hi arribaven. El seu apartament no tenia tancament. Ni tan sols tenia un segell d'humitat per mantenir l'aire humit dins. Quan hi va arribar, ella va fer fora a un parell de jawes que estaven fent una ullada per la porta.

Quan van entrar, Ànakin va veure per què no es molestava a tenir un tancament. Hi havia molt pocs mobles, només un llit i un parell de prestatgeries. Els racons construïts en les parets de pura pedra no tenien res de l'electrònica normal en ells.

O tenia la sensació que no tenia res que necessités protegir, o els lladres ja l'hi havien robat. No semblava importar-li. Ànakin va pensar en totes les vegades que Jira li havia donat begudes gratis, i es va sentir avergonyit.

-Vinga, -Va dir ella-, preneu seient. -Ella es va moure fins a terra, i es va asseure de cames creuades en un coixí malmès. Els nens es van asseure al seu voltant. Jira no era realment una dona gran. Era més alta que els nens, d'ossos amples. Però a l'habitació nua tenia una presència imponent. O potser ella dominava l'habitació simplement perquè era més gran que tots els nens que hi havia reunits.

-Ara, parlem, -va dir ella-. En què estàveu pensant, tractant d'alliberar aquells esclaus?

-No són esclaus, -va protestar l’Ànakin-. Són nens, tots més joves que nosaltres... ghostlings. Sebulba els va atrapar a Datar, un món de la República. Gardulla vol posar-los en el seu jardí perquè es veuen bonics. Però moriran allà. Vam creure... esperàvem poder-los salvar.

-Hmmm, -va dir Jira pensativa-. Els ghostlings són molt fràgils. És molt amable per la vostra part tractar d'ajudar. Però ara, com aneu a salvar-vos a vosaltres mateixos?

-Jo... -Va començar a dir Pala. Però no va acabar la frase. No tenia un pla.

-I què hi ha dels ghostlings? -va preguntar la Jira-. Treure'ls de les seves gàbies no és el mateix que alliberar-los. I si Gardulla detona els seus transmissors?

-No va tenir temps d’instal·lar-los-hi, -va respondre l’Ànakin ràpidament-. És pel que vam haver de treure'ls ahir a la nit. No podíem esperar.

-Ja veig, -va dir Jira-. Així que què fareu per portar-los de tornada a Datar?

-Vaig estar pensant en tot això ahir a la nit, -va admetre Kitster, però no tenia una resposta.

-Podríem ser capaços de ficar-los en una nau que es dirigeixi en aquesta direcció, -va dir Dorn.

Però Datar estava molt lluny d'allà. Ànakin dubtava que trobés una nau que fos directament cap allà.

-Ja veig, -va dir Jira-. Així que els vau treure de la fortalesa, esperant enviar-los a casa més tard.

Ella es veia molt preocupada i molt pensativa. Els seus ulls marrons es movien per l'habitació, descansant en cada un dels nens.

-Hi ha formes de sortir del planeta, -va continuar ella en un to perillós-. De vegades, els esclaus desapareixen i mai són trobats. Pot ser organitzat, si coneixes a la gent adequada.

-Coneixes algú que pugui ajudar? -va preguntar l’Ànakin. A l'instant es va adonar que no havia d’haver-ho fet. Aquest no era el tipus de pregunta que una persona intel·ligent respondria.

Ella va sacsejar el seu cap.

-Conec algú que coneix algú. Pot treure els nens de Tatooine. Però costa un munt de diners... diners per al transport, diners per als suborns.

-Els pares dels nens pagaran, ho apostaria, -va dir Dorn ràpidament-. Els pares de la Princesa Arawynne pagaran.

-Hah! -va bordar Jira amb el riure-. Potser ho farien. Però portaria setmanes contactar amb ells, si anem pels canals normals. No tenim setmanes. Pala necessita marxar ara! Així que, requerirà diners. Munts de diners. I com podeu veure, jo no en tinc cap. -Ella va fer un gest ampli cap al seu apartament gairebé buit, i Ànakin de cop i volta es va preguntar: Era tan pobre perquè havia donat tot el que tenia a bones causes?

-Tinc una mica de diners, -va oferir Pala.

-Estic segura que si, -va respondre Jira-. Però requereix un munt. Requereix diners per pagar el combustible d'una nau, i armes. I hem de pagar extra, per fer que valgui la pena per aquells que podrien ajudar-nos. Això no és una cosa que es pugui organitzar per a la nit. Gardulla vindrà a per vosaltres abans d'això.

-Puc intentar amagar-me, -va dir Pala.

-Amb aquest transmissor dins teu, -va advertir Jira-, et caldrà amagar-te molt bé. D'una altra forma, els amos et trobaran ràpid.

-Si s'amaga sota terra, -va dir Kitster-, el senyal del transmissor podria no travessar-lo.

Jira va sacsejar el seu cap.

-Els amos pensaran en això. Comprovaran les clavegueres i els túnels subterranis immediatament.

-Ho sé, -va dir l’Ànakin-. Puc fer un distorsionador del senyal, per ajudar a evitar que la trobin.

-Pots fer això? -va preguntar Pala, òbviament preocupada.

-Segur que puc. Puc fer un tan bo que ni tan sols seràs capaç de trobar-te a tu mateixa! -Ànakin ja estava planejant-ho. Tot el que necessitava era un transmissor i un ordinador per enviar senyals a l'atzar amb alta potència, eficientment emmascarant qualsevol senyal que el transmissor de Pala enviés.

-I si els amos simplement la fan esclatar? -va preguntar Kitster.

-No ho faran, -va dir la Pala-. Em volen viva, d'aquesta forma poden forçar-me a dir-los qui estava amb mi. -Pala va mirar a cadascun dels seus amics-. Però prometo, que sense importar el que passi. Mai ho diré.

Dorn va llançar dues orelles punxegudes cap enrere i va arquejar les celles de manera que els llargs pèls es van alçar interrogants.

-Jira, he sentit quant costa portar de contraban a un esclau fora d'aquest planeta. Estàs parlant de deu mil wupiupi per persona. Mai aconseguirem aquesta quantitat de diners!

-Sempre hi ha esperança, -va dir la Jira-. La majoria dels esclaus tenen una mica de diners. Tots junts, potser serà suficient.

Ànakin va estudiar la cara avesada de la Jira per veure si ella ho creia. Recollir tants diners seria gairebé impossible. No podia imaginar que Jira pogués fer-ho sense que l'enxampessin.

-Ara, m'he de posar a treballar, -va dir la Jira, retorçant les seves mans nuoses-. Pala, hauràs d’amagar-te. Però la resta de vosaltres heu d'anar a casa i actuar normal. No camineu en grup. Sortiu d'un en un. Torneu després que es faci fosc, i us diré si les notícies són bones o dolentes.

He de posar-me a treballar, també, es va adonar l’Ànakin. Si no aconsegueixo aquest distorsionador del senyal per a la Pala ràpid, podríem acabar tots morts.

Següent