El Planeta Misteriós (I)

El Planeta Misteriós

Greg Bear

FA MOLT TEMPS A UNA GALÀXIA MOLT, MOLT LLUNYANA...

CAPÍTOL 1

Ànakin Skywalker esperava en una llarga fila dins d'un túnel de manteniment abandonat que portava al pou d'escombraries del districte de Wicko. Amb un sospir d'impaciència, el noi va alçar les seves ales de carrera acuradament plegades subjectant-les pel seu arnès de cuir i va posar el gruix timó sobre de la tira de la seva sandàlia de vol. Després va recolzar les ales a la paret del túnel i, amb la llengua entre els llavis, va aplicar la petita fulla lluent d'un soldador de butxaca, utilitzant-la com si fos una diminuta espasa de llum, a una esquerda a la brida lateral esquerra, un cop acabades les reparacions, Ànakin va imprimir un vaivé experimental rotatori. El component reparat va funcionar a la perfecció tot i que ja tenia molts anys.

Tan sols feia una setmana que li va comprar les ales a un antic campió del vol en els pous que s'havia trencat l'esquena. El noi havia obrat prodigis en un temps rècord, el que li permetria volar en la mateixa competició en la qual el campió havia posat fi a la seva carrera. Ànakin adorava sentir com li cruixien els ossos sota la potent estirada de les ales de carrera durant el vol. Assaboria la velocitat i l'extremada dificultat de la mateixa manera en què alguns assaboreixen la bellesa del cel nocturn, tan difícil de veure a Coruscant amb la seva eterna resplendor ciutadana que circumdava tot el planeta. Anhelava la competició, i fins i tot la pudor nerviosa dels participants, tots ells marginats i escòria de la societat, li semblava emocionant.

Però per sobre de tot, li encantava guanyar.

La cursa del pou d'escombraries era il·legal, és clar. Les autoritats de Coruscant intentaven preservar la imatge d'un digne i respectable planeta metropolità, capital de la República, centre de la llei i la civilització per desenes de milers de sistemes estel·lars. La veritat no podia ser més diferent, si sabies on mirar, i Ànakin sempre sabia d'una manera instintiva cap a on havia de mirar.

Al capdavall, havia nascut i s'havia criat a Tatooine.

Encara que li encantava l'ensinistrament Jedi, embotir-se en unes peces filosòfiques tan cenyides no resultava gens fàcil. Ànakin havia sospitat des del primer moment que en un món on un miler de races i espècies es reunien per parlamentar havia d'haver-hi llocs molt divertits.

El senyor del túnel que supervisaria la cursa era un naplousean, poc més que un garbuix de teixits prims com fils proveït de tres cames i un nus d'humits ulls lluents.

–El primer esbart ja haver alçat el vol –va xiuxiuejar mentre avançava amb ràpids i gràcils girs per l'estret túnel de llises parets. El naplousean parlava bàsic excepte quan estava enfadat, ja que llavors es limitava a empestar–. Ales! Amunt! –va ordenar.

Ànakin es va posar les ales a l'espatlla amb una sèrie de grunyits professionalment sincronitzats, un-dos-tres, va passar els braços per sota de les corretges de subjecció i es va cenyir l'arnés, que havia hagut de retallar una mica per adaptar-lo al cos d'un nen humà de dotze anys.

El naplousean va examinar a cada participant amb molts ulls crítics. Quan va arribar a l’Ànakin, va deixar anar una prima cinta de teixit ressec per entre les seves costelles i les corretges i va tirar d'elles amb una força que gairebé va fer caure al noi.

–Qui ser tu? –va tossir el senyor del túnel.

–Ànakin Skywalker –va dir el noi.

Ànakin mai mentia, i mai li preocupava la possibilitat de ser castigat.

–Tu ser molt agosarat –va observar el senyor del túnel–. Què dir la teva mare i el teu pare si nosaltres tornar-los un noi mort?

–Criarien un altre –va respondre Ànakin, esperant parlar com un dur veterà segur de si mateix per molt que en realitat tant li fes el que pogués pensar el senyor del túnel per tal que li deixés córrer.

–Jo conèixer als corredors –va dir el naplousean, amb els seus múltiples ulls disputant-se el millor angle de visió–. Tu no ser un corredor!

Ànakin va mantenir un respectuós silenci i es va concentrar en el cercle de tènue llum blavosa que tenia davant, el qual anava augmentant de mida conforme s’escurçava la fila.

–Ha! –va bordar el naplousean, tot i que a la seva espècie li resultava impossible riure.

Després va seguir fila avall, tirant, empenyent i repartint més lúgubres pronòstics de catàstrofe davant el petit eixam adorador de càmeres androides que el seguien allà on fos.

Una veu molt tènue va parlar darrere de l'Ànakin.

–Has corregut aquí abans.

Ànakin ja portava una estona sent conscient de la presència del tallador de sang que esperava a la cua darrere d'ell. Només hi havia uns centenars de representants de la seva espècie en tot Coruscant, i feia menys d'un segle que s'havien unit a la República. Els talladors de sang eren uns éssers impressionants: esvelts, gràcils i amb la pell d'un daurat iridescent, les seves llargues extremitats estaven proveïdes de tres articulacions i els seus petits caps remataven en un coll molt prim.

–Dues vegades –va dir Ànakin–. I tu?

–Dues vegades –va dir el tallador de sang afablement, i després pestanyejà i va mirar amunt. El seu estrany nas es desplegava a través de l’angost rostre del tallador de sang formant dos faldons carnosos que feien pensar en un escut partit, mig amagant la seva ampla boca mancada de llavis. Els faldons nasals minuciosament tatuats eren al mateix temps sensors d'olor i unes orelles dotades d'una gran sensibilitat, una doble funció en la qual també prenien part els dos diminuts orificis que hi havia darrere dels seus petits ulls negres com l’ònix–. El senyor del túnel té raó. Ets massa jove.

Parlava un bàsic impecable, com si hagués estat educat en les millors escoles de Coruscant.

Ànakin va somriure i va intentar encongir-se d'espatlles. El pes de les ales de carrera va frustrar el gest.

–Probablement Moriràs allà baix –va afegir el tallador de sang, llançant–li una mirada altiva i impassible.

–Gràcies Pel suport –va dir Ànakin enrogint.

Les opinions professionals com la del senyor del túnel no li afectaven, però no suportava que el menyspreessin, i si hi havia alguna cosa que odiés especialment era que un oponent intentés posar-ho nerviós abans de la cursa.

Por, odi, ira... El vell trio amb el qual Ànakin lluitava cada dia de la seva vida, encara que només revelava les seves emocions més profundes a un home: Obi-Wan Kenobi, el seu Mestre en el Temple Jedi.

El tallador de sang es va inclinar lleument sobre les seves cames de tres articulacions.

–Fas la mateixa olor que un esclau –va murmurar, parlant només per a les oïdes de l’Ànakin.

El noi va haver de recórrer a tota la seva força de voluntat per no tirar les ales a terra i saltar sobre la llarga gola del tallador de sang. Després es va empassar les seves emocions i les va posar en un lloc segur en una part gelada i secreta del seu ésser, guardant-les juntament amb totes les altres coses fosques que s'havia emportat de Tatooine. L’insult del tallador de sang havia donat just en el blanc, la qual cosa va avivar la ira de l’Ànakin i va fer que li resultés encara més difícil controlar-se. Tant ell com la seva mare, Shmi, havien estat esclaus d’en Watto, l’altiu tractant de ferralla. Quan el Mestre Jedi Qui-Gon Jinn va guanyar l’Ànakin en l'aposta que va fer amb Watto, van haver de deixar a Shmi en el seu poder..., una cosa en el que Ànakin pensava cada dia de la seva vida.

–Vosaltres quatre ser els pròxims! –va xiuxiuejar el senyor del túnel, passant veloçment al costat d'ells amb la part central del seu cos voletejant igual que cintes a la baldufa d'un nen.

* * *

Mace Windu caminava per un estret passadís lateral al dormitori principal del Temple Jedi, absort en els seus pensaments amb els braços ficats dins de les seves llargues mànigues, quan va faltar poc perquè fos enderrocat per un esvelt i jove Jedi que va sortir corrent d'una porta. Mace va aconseguir fer-se a una banda àgilment just a temps per evitar el xoc, però va treure un colze i va fregar deliberadament amb ell al jove Jedi, qui es va tornar en rodó.

–Perdoneu-me, Mestre –es va disculpar Obi-Wan, apressant-se a inclinar-se davant en Mace–. Què maldestre sóc.

–No ha passat res –va dir Mace Windu–. Encara que hauries d'haver sabut que era aquí.

–Sí. El colze. Un correctiu. Us ho agraeixo.

De fet Obi-Wan se sentia més aviat avergonyit, però no hi havia temps d'explicar les coses.

– Tens pressa?

–Molta –va dir Obi-Wan.

– L'Escollit no es troba en els seus allotjaments?

El to d’en Mace contenia tant ironia com respecte, un combinació en la qual era particularment expert.

–Sé a on ha anat, Mestre Windu. He trobat les seves eines i el seu banc de treball.

–I suposo que es tracta de quelcom més seriós que no pas el fet que estigui construint uns androides que no ens fan cap falta.

–Sí, Mestre –va dir Obi-Wan.

–Sobre el noi... –va començar a dir Mace Windu.

–Quan hi hagi temps, Mestre.

–És clar –va dir en Mace–. Troba’l. Després parlarem... i vull que ell estigui allà per escoltar.

–I tant, Mestre!

Obi-Wan no va tractar de dissimular la seva pressa. Pocs podien amagar la preocupació o les seves intencions a Mace Windu.

En Mace va somriure.

–El noi t'aportarà saviesa! –va cridar mentre Obi-Wan sortia corrent del passadís per dirigir-se cap al turboascensor i la sortida de transport aeri del Temple.

La broma no va irritar en el més mínim a Obi-Wan. De fet, ell era de la mateixa opinió. Saviesa, o bogeria. No podia haver res més ridícul que el que un Jedi sempre hagués d'estar corrent darrere d'un padawan que no feia més que crear-li problemes. Però Ànakin no era un padawan corrent. Havia estat confiat a Obi-Wan pel seu estimat Mestre en persona, Qui-Gon Jinn.

Yoda li havia plantejat la situació de manera bastant solemne feia uns mesos mentre estaven ajupits davant d'un foc de carbó de llenya sobre el qual es coïen uns quants talls de wurr i pa de shoo a la petita habitació de sostre baix del jove Jedi. Yoda es disposava a deixar Coruscant per atendre certs assumptes que no eren de la incumbència d'Obi-Wan, i va posar fi a un llarg silenci pensatiu dient:

–A un problema molt interessant t'enfrontes, i d'aquesta manera a ell tots ens enfrontem, Obi-Wan.

Obi-Wan, sempre cortès, va inclinar el cap com si no fos conscient que hi hagués cap problema.

–L’Escollit Qui-Gon a tots ens va donar, sense que hagi estat provat i estant ple de por, i teu per salvar-lo és. I si no el salves...

Després Yoda no li havia dit res més sobre Ànakin. Les paraules d’en Yoda van ressonar en els pensaments d'Obi-Wan mentre agafava un taxi aeri per anar a la perifèria del Districte del Senat. El trajecte només va durar uns minuts, amb vertiginosos girs i maniobres a través de centenars de nivells de trànsit i carrils més barats de velocitat limitada.

Tot i així, Obi-Wan temia que el taxi no estigués anant prou de pressa.

* * *

El pou es va estendre davant l’Ànakin quan va sortir a la plataforma que hi havia sota del túnel. Els altres tres participants en aquell vol intercanviaren cops de colze i empentes en un intent de veure millor. El tallador de sang va ser particularment brusc amb l’Ànakin, qui havia esperat poder reservar totes les seves energies per al vol.

Què dimonis li passa?, es va preguntar el noi.

El pou tenia dos quilòmetres d'amplària i tres de profunditat des de la cara superior de l'últim escut accelerador fins a les tenebres del fons. Aquell vell conducte de manteniment havia estat construït just a sobre del segon escut accelerador. Alçant el cap i aclucant els ulls, Ànakin va poder distingir la cara inferior del segon escut, un gegantesc sostre còncau travessat per la complicada pauta geomètrica de centenars de forats que li van fer pensar en un colador posat del revés a la cuina d’Shmi a Tatooine. Però cada forat d'aquell colador feia deu metres de diàmetre. Centenars de feixos de llum solar queien dels forats per travessar la penombra, actuant com rellotges de sol per indicar l'hora en el món desprotegit, molt per sobre del túnel. Ja era més del meridià.

Hi havia més de cinc mil pous d'escombraries com aquell a Coruscant. La ciutat-planeta produïa un trilió de tones d'escombraries cada hora. Els residus –escuts de fusió, nuclis hiperimpulsors consumits i mil subproductes més d'un món ric i altament avançat– eren massa perillosos perquè se'ls pogués reciclar, de manera que eren portats al districte dels pous. Allà els residus eren ficats en contenidors que, després de ser segellats, viatjaven al llarg de carrils magnètics fins a arribar a un immens canó circular situat sota de l'escut inferior. Cada cinc segons, una andanada de contenidors era expulsada del canó per la detonació de diverses càrregues químiques. Després els escuts guiaven la trajectòria dels contenidors a través dels seus forats, els hi proporcionaven una empenta extra mitjançant un camp tractor i els enviaven a òrbites minuciosament controlades al voltant de Coruscant.

Hora rere hora, els navilis del servei d'escombraries en òrbita recollien els contenidors i els portaven a les llunes exteriors perquè fossin emmagatzemats en elles. Algunes de les càrregues més perilloses eren disparades cap a la tènue resplendor groguenca del gran sol, on desapareixerien igual que motes de pols llançades a l'interior d'un volcà.

Era una operació tan precisa com necessària, duta a terme dia rere dia i any rere any amb la puntualitat d'un mecanisme de rellotgeria.

Feia cosa d'un segle, a algú se li va ocórrer convertir els pous en un centre esportiu il·legal on els joves aspirants a matons dels barris violents de Coruscant podien demostrar el seu tremp en les profunditats molt per sota de la resplendent ciutat superior. L'esport va arribar a fer-se sorprenentment popular en els canals d'entreteniment pirata que assortien als apartaments d’elit, perduts en les altures de les torres properes a les estrelles que elevaven les seves moles per tot el món-capital. Les sumes de diners generades van arribar a ser prou grans perquè alguns dels mestres dels pous poguessin ser persuadits que fessin la vista grossa, sempre que els participants fossin els únics que correguessin perill.

Un contenidor d'escombraries projectat a través dels escuts acceleradors podia aixafar una dotzena de corredors sense patir cap desperfecte. L'últim escut li proporcionaria l'empenta correctora necessària per compensar la pèrdua d'unes quantes vides insignificants.

Ànakin va contemplar amb tensa concentració la intermitent llum de salt que lluïa al sostre del túnel, estrenyent els llavis i obrint desmesuradament els ulls mentre una tènue rosada de suor cobria les seves galtes. A l'interior del túnel feia molta calor. Podia sentir el rugit dels contenidors i veure com les seves taquetes platejades travessaven els forats de l'escut per posar rumb cap al següent nivell superior, deixant rere seu esteles blaves d'aire ionitzat.

L'atmosfera del pou, saturada d'ozó i de l'olor de goma cremada produïda pels llançaments del canó, feia pudor com un taller de generadors barats.

El senyor del túnel va voletejar cap a la sortida per donar ànims al pròxim equip.

–Glòria i destí! –va clamar el naplousean, fotent un cop al suport que unia les ales de l’Ànakin.

El noi va mantenir la concentració, tractant de percebre on estarien els corrents en aquell nivell i en quins punts s’acumularien els petits remolins d'ascens i enfonsament a mesura que es formaven i giraven entre els escuts. L'ozó sempre aconseguiria la seva màxima concentració en les àrees on els vents estarien més intensos i perillosos. I per cada andanada de contenidors que travessava els escuts seguint una formació minuciosament prefixada, no trigaria a haver una altra que seguiria una sèrie acuradament calculada de rutes alternatives.

És molt fàcil. Com volar entre una tempesta de la qual plouen gotes d'acer...

Els contrincants de l’Ànakin van ocupar els seus llocs a la sortida del túnel, disputant-se la millor posició a la plataforma. El tallador de sang va empènyer al noi amb la punta atzabeja de la seva ala dreta. Ànakin la va apartar d'un cop amb la mà i va mantenir la concentració.

El naplousean va alçar la seva extremitat-cinta, la punta enroscant-se i estenent-se en una ràpida tremolor d'expectació.

El tallador de sang va ocupar el seu lloc a l'esquerra de l’Ànakin i va tancar els ulls fins convertir-los en dues escletxes. Els seus faldons nasals plens de diminutes cavitats sensorials bategaven i vibraven, escombrant l'aire a la recerca de pistes.

El naplousean va emetre una mena de ronc gemec –la seva manera de maleir– i va ordenar als participants que no es moguessin. Un androide volador de manteniment estava duent a terme un escombrat d'aquell nivell. Des del lloc on esperaven, l'androide era visible sota la forma d'una mota, un punt minúscul que brunzia al voltant de l'enorme circumferència gris del pou mentre llançava tènues notes musicals entre el rugit i els estridents xiuxiuejos dels contenidors.

Els administradors podien ser subornats, però els androides no. Haurien d'esperar que aquell descendís al nivell inferior.

Una altra andanada de contenidors va ser disparada a través dels escuts amb un estrèpit ensordidor. Les esteles iòniques blavoses es van enroscar com serps fantasmals entre el disc còncau de l'escut inferior i la massa convexa de l'escut superior.

–Així viuràs una mica més de temps, petit noi humà que fa pudor d’esclau –li va comunicar el tallador de sang a l’Ànakin.

* * *

En contra de totes les seves inclinacions personals, Obi-Wan havia assumit l'obligació de mantenir-se al corrent dels detalls de tot el que estigués relacionat amb les carreres il·legals en un radi de cent quilòmetres al voltant del Temple Jedi. Ànakin Skywalker, el seu pupil, la seva responsabilitat, era un dels millors padawans del Temple i feia honor amb escreix a la promesa que Qui-Gon Jinn havia percebut en ell, però com per compensar aquesta promesa aportant una mena de contrapès a les sorprenents capacitats del noi, Ànakin es veia obligat a carregar amb un pes equivalent en defectes.

La seva recerca de la velocitat i la victòria segurament era el més irritant i perillós d'ells. Qui-Gon Jinn potser hagués encoratjat aquesta faceta del caràcter del noi permetent-li córrer per la seva llibertat, tres anys abans, a Tatooine.

Però Qui-Gon ja no hi era per poder justificar les seves accions.

Com trobava a faltar Obi-Wan l'impredictible energia del seu Mestre! Qui-Gon havia impulsat al seu jove deixeble a donar el millor de si mateix mitjançant el que al principi semblaven ser meres observacions sarcàstiques, tot i que després sempre acabaven resultant ser profundes lectures de la seva situació.

Sota la seva guia, Obi-Wan s'havia convertit en un dels Cavallers Jedi més capaços i sensats del Temple. Malgrat tots els seus talents, de noi Obi-Wan s'assemblava bastant a l’Ànakin: ell també havia estat tossut i s'enfadava amb facilitat. Obi-Wan no va trigar a trobar el centre tranquil del seu lloc a la Força, i actualment preferia portar una existència el més tranquil·la i ordenada possible. No suportava que hi hagués conflictes dins de les seves relacions personals. Amb el pas del temps, Obi-Wan va arribar a ser el centre estable i Qui-Gon es va convertir en el factor impredictible. Quantes vegades havia pensat que aquella relació tan bruscament invertida que va mantenir amb Qui-Gon havia tornat a invertir-se un cop més, ara amb l’Ànakin!

Sempre hi havia dos, Mestre i padawan. I en el Temple de vegades es deia que les millors parelles eren aquelles en les quals els integrants es complementaven l'un a l'altre.

Després d'un moment particularment difícil, Obi-Wan es va jurar que quan hagués quedat lliure de l’Ànakin es recompensaria a si mateix amb un any d'aïllament en un planeta desert, lluny de Coruscant i de qualsevol padawan que li poguessin assignar. Però això no li va impedir seguir complint amb exigent passió les seves obligacions cap al noi.

Dins del radi d'entremaliadures potencials de l’Ànakin hi havia dos pous d'escombraries, i un era tristament famós per les competicions de capbussades en els pous que se celebraven dins d'ell. Percebre la presència de l’Ànakin mai resultava massa difícil. Obi-Wan va escollir el pou més proper i va pujar el tram d'escales de manteniment fins arribar a la passarel·la d'observació per als ciutadans dels nivells superiors que hi havia al capdamunt.

Va córrer al llarg de la balustrada que, en ser l'hora central del període laboral dels buròcrates vespertins, es trobava deserta. Obi-Wan tot just va prestar atenció al queixós rugit dels contenidors que solcaven l'aire amb rumb a l'espai. Les estampides sòniques ressonaven cada pocs segons, estrepitoses a la balustrada, però ràpidament esmorteïts per barreres disposades en angle abans que haguessin tingut temps d'arribar als edificis circumdants. Buscava el turboascensor que el portaria als nivells inferiors, a les càmeres d'alimentació abandonades i els túnels de manteniment dins dels quals s'organitzaven les curses.

Cap vehicle aeri podia circular per sobre del pou. Les diferents rutes per al trànsit aeri que brunzien contínuament sobre Coruscant com altres tantes capes de la malla d'una xarxa eren desviades a la perifèria del corredor de llançament, deixant un obvi camí obert cap als estrats superiors de l'atmosfera i a l’espai que s'estenia per sobre d'ells. Però dins d'aquell cilindre d'aire desert, ocupat únicament per contenidors de residus tòxics que ascendien ràpidament, els aguts ulls d'Obi-Wan no van trigar a localitzar un androide d'observació suspès en el buit.

No era un androide dels serveis ciutadans, sinó un model difusor de tot just vint centímetres de diàmetre del tipus que utilitzaven els equips de filmació dels canals d'entreteniment. L'androide descrivia cercles al voltant del perímetre, disposat a alertar de l'arribada de qualsevol policia o androide de les forces de la llei. Obi-Wan va buscar, i trobar, sis petits androides més que muntaven guàrdia sobre l'escut superior.

Tres d'ells volaven en formació sobre una cúpula situada a menys de cent metres del lloc en el qual es trobava Obi-Wan.

Aquells androides estaven vigilant un punt de fugida probable per als equips de filmació en el cas que algun agent de les forces metropolitanes decidís, per la raó que fos, fer cas omís dels suborns i acabar amb les carreres.

I sens dubte indicaven la posició del turboascensor que Obi-Wan hauria de prendre per trobar a l’Ànakin.

La propera capbussada havia hagut de ser posposada fins que els observadors van estar segurs que l'androide de vigilància del pou havia passat al nivell immediatament inferior. Aquell inesperat retard havia posat molt nerviós al senyor del túnel, i l'aire no va trigar a quedar impregnat per la seva nauseabunda olor.

Ànakin va recórrer a la seva disciplina de padawan i va intentar ignorar la pudor alhora que seguia centrant la seva atenció en l'espai entre els escuts. Podien saltar en qualsevol moment, i havia de conèixer els corrents d'aire i percebre la pauta seguida pels contenidors, que continuaven travessant els forats de l'accelerador en una interminable desfilada per ascendir cap a l'espai i perdre’s en ell.

El tallador de sang no estava ajudant. La seva irritació davant el retard semblava estar sent canalitzada cap al noi humà que esperava al seu costat, i Ànakin no va trigar a veure’s obligat a organitzar alguna classe de defensa per demostrar que era alguna cosa més que un mer accessori escènic.

–No aguanto la pudor d’esclau –va dir el tallador de sang.

–M'agradaria que deixessis de dir això –va replicar Ànakin.

El més proper a una arma de què disposava era el seu petit soldador, que donades les circumstàncies no li serviria de molt. El tallador de sang li portava moltes desenes de quilos d'avantatge al noi.

–Em nego a competir amb una criatura inferior, un esclau. Això deshonra al meu poble i em deshonra a mi.

– Què et fa pensar que sóc un esclau? –va preguntar Ànakin en el to més afable que podia emprar sense semblar encara més vulnerable.

Els faldons nasals del tallador de sang es van unir per formar una impressionant fulla carnosa davant de la seva cara.

–Li vas comprar les teves ales a un Lemmer que es va lesionar. Les he reconegut. O algú les hi va comprar per a tu: algun apostador sense escrúpols, diria jo, que t'ha inscrit en aquesta cursa perquè la teva presencia deixi en bon lloc a un altre.

–A tu, potser? –va dir Ànakin, i de seguida va lamentar haver-se permès la satisfacció de contestar-li.

El tallador de sang fendí l'aire amb una ala doblegada i Ànakin es va ajupir just a temps. La brisa li va aixecar els cabells. Ni tan sols el pes de les seves pròpies ales li va impedir assumir ràpidament una postura defensiva, tal com li havia ensenyat Obi-Wan, alhora que es preparava per al pròxim moviment.

La pudor es va intensificar de sobte. Ànakin va percebre la presència del naplousean just darrere d'ell.

–Un duel abans d'una carrera? Ens caldrà potser una holocàmera aquí, per divertir als nostres lleials seguidors?

El tallador de sang va aconseguir semblar totalment innocent, tirant les aletes nasals cap enrere mentre el seu rostre adoptava una expressió de lleu sorpresa.

* * *

El llarg passadís corb que corria al voltant del pou era ple de vella maquinària rovellada i equip cobert de brutícia portat allà feia segles per dotacions de manteniment que portaven molt temps mortes: hi havia vells trineus de llançament, contenidors buits prou grans perquè poguessis estar dempeus dins d'ells, i els rails de plastiacer desllustrat que en un llunyà passat els havien guiat en el seu camí cap als túnels de càrrega inferiors.

I va ser dins d'aquell garbuix de restes on Obi-Wan vas descobrir una florent activitat comercial centrada en els objectes relacionats amb les carreres.

–La cursa està a punt de començar! –va cridar un rabassut noiet encara més jove que Ànakin. Robust, intrèpid i gairebé increïblement brut, n'hi havia prou amb veure’l per saber que venia d'un altre món i que havia nascut en un planeta d'elevada gravetat–. Alguna aposta pel Saludador? Cinquanta a un màxim, i tornareu a casa rics!

–Busco a un jove corredor humà –va dir Obi-Wan, inclinant-se davant seu–. Prim, cabells d'un ros castany bastant curts i una mica més gran que tu.

–Apostes per ell? –va preguntar el robust noi amb la cara arrufada en una ganyota de concentració, perquè la seva vida estava guiada únicament pels diners.

Tanta distorsió... –va pensar Obi-Wan–. Ni tan sols Qui-Gon podria salvar a tots els nens.

–Apostaré, però abans vull fer-li un cop d'ull –va dir, movent la mà de manera gairebé imperceptible com si es disposés a fer algun truc de màgia–. Per poder observar les seves habilitats com a corredor, ja saps.

El noi va seguir la seva mà amb els ulls, però cap mocador va sorgir del no-res.

–Vés a veure el Saludador –va dir amb un somriure burleta–. Ell et dirà el que vols saber. Afanya't! La cursa començarà d'aquí a uns segons!

Obi-Wan estava segur que podia percebre la presència de l’Ànakin no gaire lluny d'allà, en algun lloc d'aquell nivell. I també podia notar que el noi s'estava preparant per alguna cosa que li exigiria un gran esforç, però no sabia si per a un combat o per a la competició.

–I on puc comprar unes ales de carrera? –va preguntar, sabent que no hi havia temps per anar amb embuts.

– Tu, un corredor? –El robust noi va prorrompre a riallades–. El Saludador! Ell també ven ales!

* * *

Quelcom anava malament. Ànakin hagués hagut de percebre qualsevol anomalia feia una bona estona, però s'havia concentrat en preparar-se per la carrera i de sobte havia d'enfrontar-se a alguna cosa que no tenia res a veure amb ella.

Un còmplice havia avisat al senyor del túnel que l'androide de manteniment acabava de baixar al següent nivell, i això va fer que deixés de prestar atenció en l’Ànakin. En aquell mateix instant, el tallador de sang va treure un braç de la corretja d'una ala i va ficar la mà en la seva túnica.

Allò no tenia cap sentit. Tot d'una Ànakin va comprendre que la missió principal del tallador de sang no era participar en la cursa.

Sap que vaig ser un esclau. Sap qui sóc, i això vol dir que sap d'on vinc.

El tallador de sang va treure de la seva túnica un ganivet rotatori. El seu braç va semblar projectar-se cap endavant, amb totes les articulacions alineant-se de sobte per doblegar-se després cap enrere formant una U.

–Padawan! –va xiuxiuejar, i les puntes rotatòries de les tres fulles relluïren com una bella gemma.

Destorbat per la massa de les ales, Ànakin no es va poder moure prou de pressa per esquivar del tot l'atac. El noi es va inclinar cap a un costat i el ganivet no va aconseguir enfonsar-se en la seva cara, però una fulla li va esgarrapar el canell i les altres dues van xocar amb el suport principal esquerre. Una onada de dolor va pujar pel braç de l’Ànakin. Ràpid com una serp, el tallador de sang va tirar el braç cap enrere i es va preparar per assestar una segona ganivetada.

Ànakin no tenia elecció.

Impulsant-se cap a la boca del túnel amb una veloç puntada, relliscà pel pendent de la plataforma i va desplegar les ales de carrera fins a la seva màxima envergadura.

El tallador de sang el va seguir sense vacil·lar.

–Encara no comença la cursa! –va grunyir l'encarregat del túnel, i una espessa bafarada de pudor va sorgir del túnel, deixant als altres participants presa de les nàusees.

* * *

Obi-Wan només va disposar d'uns segons per fer-se una idea de com funcionava el nou equip que acabava de comprar. Es va posar les ales a l'espatlla i va córrer pel llarg túnel, amb els suports penjant esgarrapant el sostre entre estridents drings metàl·lics. Esperava que aquell fos el túnel des del qual partirien els corredors, però quan va arribar al final d'ell, es va trobar sol a la plataforma i la seva mirada va travessar el vast espai en forma de lent del pou entre dos escuts d'acceleració.

Les ales acabades d'adquirir no eren de la seva grandària. Afortunadament eren més grans, no més petites, i el Saludador no li havia estafat tot el que hagués pogut arribar a fer-ho, ja que li havia venut unes ales dissenyades per a un bípede proveït de dos braços. Obi-Wan es va cenyir les corretges del tòrax deixant-les tan premudes com li permetien les sivelles i després va tensar les subjeccions dels braços fins que els suports van amenaçar amb doblegar-se. Pel que fa a si les ales estaven carregades i aprovisionades de combustible, no ho va saber fins que hi va haver alçat una petita copa òptica transparent i se la va posar a sobre de l'ull.

Les línies vermelles i blaves que van aparèixer en el seu camp de visió mostraven una cambra de càrrega en el petit dipòsit de combustible. Tot just prou per una caiguda controlada.

Morir en una estúpida carrera d'un pou d'escombraries, atrapat en unes velles ales de carrera, no era el destí que Obi-Wan havia esperat tenir com un Jedi.

Va tornar la mirada cap a l'esquerra i va veure una secció de paret nua, i després es va tornar cap a la dreta i es va agafar a una barra metàl·lica partida per inclinar-se cap a fora. Les ales van estar a punt de fer-li perdre l'equilibri, i per un instant Obi-Wan va romandre precàriament agafat a la barra. Recuperant l'equilibri entre un ominós espetec de les seves ales de carrera, Obi-Wan va veure a l’Ànakin dempeus a la plataforma del túnel, a uns cinquanta metres a la seva dreta. Havia arribat amb el temps just de presenciar la confusió d'extremitats i el flaix d'una arma.

Obi-Wan va saltar al buit en el mateix instant en què Ànakin queia o saltava, i amb prou feines va tenir temps de veure com un tallador de sang, l'atacant de l’Ànakin, es llançava darrere d’aquest.

Les seves ales es van desplegar pràcticament sense cap esforç conscient per part d'Obi-Wan, i els diminuts motors de les seves puntes van estossegar i van cobrar vida amb un estrident brunzit. Els sensors dels suports van buscar els intensos camps tractors que filtraven l'espai entre els enormes escuts corbs. Per si soles les ales no haguessin pogut sostenir a un noi, i molt menys a un home, però usant els camps residuals que emanaven dels forats de l'accelerador, un corredor podia executar tota mena d'acrobàcies aèries.

La primera maniobra que Obi-Wan va aconseguir dominar, però, va ser la de caure en picat.

Gairebé tres-cents metres.

* * *

La confusió i el dolor de l’Ànakin es van transformar ràpidament en una claredat mental que portava uns quants anys sense experimentar: tres, per ser exactes, des de la seva última carrera de beines a Tatooine, l'última ocasió en què havia estat tan a prop de la mort.

Va necessitar gairebé tres segons per adoptar la postura correcta, amb els peus lleugerament inclinats cap avall, les ales doblegades al costat del seu costat i el cap tirat cap enrere per sobre del suport. Era com capbussar-se en una immensa piscina. Després, a poc a poc, les ales van semblar desplegar-se sense cap intervenció conscient per part seva. Els motors estossegaren i panteixaren fins a acabar emetent un agut brunzit que feia pensar en la crida de dos grans insectes. Ànakin va sentir com els sensors giraven davant les puntes dels seus dits, i va percebre el tènue senyal vibratori en els palmells de les seves mans, indicador que un camp en gradient estava disponible.

No hi havia arribat a caure ni cent metres. Les ales, esteses fins a la seva envergadura màxima de cinc braços, tremolaven i vibraven com éssers vius mentre capturaven l'aire i els camps, i quan els motors van respondre a les subtils estrebades dels seus braços, Ànakin per fi va poder controlar el seu equip..., i es va elevar!

La copa òptica que li proporcionava el nivell de combustible i altres lectures es tentinejava inútilment sota la seva barbeta, però Ànakin podia arreglar-se-les sense.

No està malament per a algú que es trobava tan a prop de la mort!, va pensar. La claredat es va convertir en un torrent d'energia que va recórrer el seu petit cos. Per un instant Ànakin es va oblidar de la cursa, la por i el dolor en el seu braç, i va sentir un calfred de victòria total sobre la matèria, sobre la voluminosa massa de metall i fibra que duia a l'esquena i sobre l'espai que s'estenia entre els gegantins escuts corbs.

I, naturalment, sobre el tallador de sang que havia volgut matar-lo.

Mirant de cua d'ull, va veure el que va creure podia ser el tallador de sang girant en el buit com una fulla que caigués per sota d'ell i a la seva esquerra. Va veure com la figura fregava la paret del pou, es precipitava cap al fons, trobava un corrent d'aire i tornava a redreçar-se.

Però aquell infortunat ocell mecànic no era el tallador de sang. Amb una altra punxada d'intensa emoció, Ànakin va veure que el seu atacant havia saltat de la plataforma poc després que ell i estava volant en una trajectòria paral·lela a la seva, a uns vint metres a la seva dreta.

El senyor del túnel sens dubte ja els hauria eliminat de la cursa. Molt bé, doncs que ens elimini, va pensar l’Ànakin. Les formalitats de la victòria mai li havien importat gaire. Si anava a tenir per únic contrincant al tallador de sang que volia matar-lo, que així fora.

El premi seria la supervivència.

No era pitjor que una cursa de beines contra un dug.

* * *

A Obi-Wan no li espantava morir, però odiava tot el que portava implícit aquella classe de mort: la decisió de la tècnica, la manca d’elegància, una certa impulsivitat temerària que sempre havia intentat eliminar del seu caràcter.

El primer pas per evitar tan lamentable resultat era la relaxació. Després del primer contacte amb la paret, Obi-Wan va afluixar tots els músculs del seu cos i va concentrar tots els seus sentits en la tasca d'esbrinar com interaccionaven l'aire, els camps tractors i les ales. Tal com li havia aconsellat Qui-Gon en una ocasió quan estava practicant amb una espasa de llum, va permetre que l'equip li ensenyés.

Però aquest procés podia requerir hores, i Obi-Wan només disposava d'uns segons abans d'estavellar-se contra l'escut inferior. Això volia dir que hauria de sortir-se'n amb el que havia après fins al moment.

I que hauria de seguir l'exemple de l'aprenent.

Va mirar a la dreta i va veure que Ànakin adoptava la seva postura de vol. Obi-Wan va desplegar les ales i va deixar que els seus peus baixessin fins a quedar per sota del seu cap. Sabia prou sobre les carreres amb ales sustentadores per percebre les vibracions als seus palmells i entendre el que implicaven, aferrar-se al camp en gradient més intens disponible a cada moment i elevar-se a través de l'escut com una llebre sortint del seu cau.

La sensació era deliciosa, però Obi-Wan la va ignorar i es va concentrar en les més imperceptibles indicacions de les ales, que arribaven fins a ell des de la gairebé dolorosa pressió de les corretges estirades al voltant del seu pit del qual penjava en una flàccida abraçada. Hi havia aconseguit guanyar una mica més de temps.

El brunzit dels seus palmells va cessar de sobte. Els sensors van rotar sorollosament, i un cop més va tornar a caure. En aquell moment de la cursa, l'increment de la sustentació proporcionada pels motores instal·lats a les puntes de les ales servia més per controlar que per elevar, però amb les ales esteses al màxim –i gairebé arrencant-li els braços de les espatlles–, a les punteres de les seves botes només els hi van faltar uns quants centímetres per fregar el camp.

I llavors el brunzit que estava sentint en els palmells arribà a una nova i frenètica intensitat. Obi-Wan va veure un forat de deu metres de diàmetre, va passar per sobre d'ell, va sentir com el camp tractor es reforçava al costat de l'obertura següent, i es va desviar cap a un costat amb el temps just d'esquivar el rugit ensordidor d'un contenidor d’escombraries.

La turbulència creada pel pas del contenidor va tirar d'Obi-Wan cap amunt com si fos una mosca atrapada en un remolí del desert. Ensordit pel soroll, amb les ales estremint-se incontrolablement i els palmells escalfats pel frenètic brunzit dels sensors, Obi-Wan va enganxar les ales als seus costats per fugir de la part més intensa del camp, va caure a una certa distància, trobà el camp de gradient en un punt on la seva intensitat era utilitzable i va tornar a desplegar les ales. El resultat: almenys una il·lusió de control.

Al fons del pou, un altre contenidor va passar rugint per una obertura de l'escut inferior i va ser dirigit pels camps tractors cap a la seva pròxima obertura. Després va arribar un altre contenidor. Hi havia tota una andanada de camí.

Obi-Wan no tenia idea d'on era Ànakin, o de si encara vivia. I fins que arribés a una mica més que un control rudimentari de les ales que li permetés no haver de confiar tant en la sort, les circumstàncies del seu padawan no importaven gaire.

* * *

L'objectiu de la cursa del pou d'escombraries consistia a sobrevolar la superfície convexa de l'escut inferior, baixar per una obertura que en aquell moment no estigués carregada del tot amb un camp d’acceleració o ocupada per un contenidor en la seva ruta d'ascens, i després repetir aquestes maniobres en els dos escuts inferiors següents fins que el participant arribava al fons del pou.

Un cop al fons, l'únic que havia de fer era agafar una escata d'un cuc de les escombraries, sense tocar de peus a terra, ficar el trofeu en una bossa i després ascendir a través dels escuts i volar fins a l'interior d'un altre túnel per lliurar l'escata al jutge: és a dir, al Saludador, qui controlava pràcticament tot el que ocorria en aquelles competicions.

Les escombraries que no anaven a ser exportades a l'espai eren tretes del territori municipal del pou i barrejada amb olis de silicona, després de la qual cosa era expulsada a través de l'anell inferior de túnels de sortida i passava a ser processada pels cucs. Els cucs mastegaven aquelles escombraries menys tòxiques fins a convertir-les en càpsules diminutes, extraient d'ella qualsevol fragment de matèria orgànica, plàstics o metall recuperable.

Els cucs de les escombraries eren enormes, bastant hostils i essencials perquè el pou funcionés amb eficiència. Els cucs de les escombraries tenien avantpassats naturals en altres mons, però ja feia molt temps que els tècnics de Coruscant, mestres de les arts vitals, havien allunyat considerablement aquells monstres dels límits dels seus orígens. Escampats en el puré de silicones com nius de gruixuts cables que es retorçaven lentament, els cucs reduïen milions de tones de grànuls preprocessats ​​a diòxid de carboni, metà i altres components orgànics que flotaven en gruixudes illes d'escuma d’un groc clar sobre l'agitada superfície del llac de silicones. Els metalls, minerals i cristalls rebutjats s'enfonsaven i eren recollits del fons de la conca per gegantins androides submergits.

Es deia que un cuc de les escombraries podia menjar-se un nucli hiperimpulsor difunt i sobreviure... durant uns segons. Però poques vegades s'esperava això d'ells.

Al llac de silicones del fons del pou hi havia moltíssims cucs. Les seves enormes escates mig soltes centellejaven com diamants i eren molt apreciades pel Saludador, qui les venia com records esportius a un petit però selecte mercat de col·leccionistes.

Ànakin va executar un gir i va mirar amunt. El tallador de sang es trobava a la seva esquerra. Els altres participants havien saltat després d'ells, la qual cosa volia dir que la cursa havia començat després de tot. El senyor del túnel havia d'haver decidit que aquella alteració del protocol augmentaria l'emoció.

A l’Ànakin no se li va ocórrer cap pla millor que guanyar la carrera mantenint-se el més lluny possible del tallador de sang, oferir una escata de cuc al Saludador i tornar al Temple abans que algú pogués donar-se compte de la seva absència. Dins d'una hora podia tornar a estar-se entrenant amb Obi-Wan i aquella nit dormiria bé, sense mals somnis, exhaust i sentint-se justificat en un nivell molt profund, tant, que la disciplina Jedi encara no havia aconseguit arribar-hi.

Hauria de disfressar la ferida del seu canell, és clar. No semblava massa greu o almenys això va ser el que va revelar una precipitada inspecció, que era l'únic que podia fer en vol.

Hora d'inclinar la seva ala, relaxar els músculs i tornar a caure com una pedra capaç de controlar el seu destí.

Perquè sí que hi havia alguna cosa que Ànakin desitgés per sobre de tot, era controlar la situació.

* * *

Obi-Wan es va incorporar sobre l'enorme superfície corba de l'escut i, recorrent als seus coneixements Jedi, va determinar ràpidament el seu estat físic en aquell moment. Tenia el cos ple de morats i se sentia molt frustrat –Obi-Wan es va afanyar a dissipar aquella emoció, perquè la frustració podia portar amb molta facilitat a la ira i d'aquesta a la perdició només hi havia un pas–, però almenys havia evitat trencar-se algun os. També s'havia quedat sense alè, però es va recuperar a l'instant mentre buscava amb la mirada als altres corredors.

Ànakin girava en una lenta espiral ascendent, volant sobre el centre de l'escut i a uns cent metres per sobre d'ell. Una segona figura daurada executava una ràpida espiral descendent a uns cent metres per sobre de l’Ànakin, baixant cap a ell com una fulla. Una tercera i una quarta estaven traçant grans arcs al voltant del perímetre.

Obi-Wan es va concentrar en l’Ànakin. Va preparar les seves ales per a una altra ascensió en el mateix instant en què veia com el seu padawan es precipitava a través del buit, enfonsant-se igual que si s’estigués capbussant en ell, i desapareixia dins el forat central de l'escut.

Obi-Wan va córrer cap a la vora del forat més proper, que es trobava a uns vint metres d'ell. Es va assegurar que les seves ales estiguessin adequadament doblegades i que podrien ser esteses sense ser bombardejades a meitat del desplegament. Els seus peus van vèncer l’abraçada enganxosa dels camps tractors que es corbaven sobre la superfície de l'escut. L'aire xiuxiuejà al voltant d'ell, i els seus intestins vibraren com si estigués caminant a través de la pitjor tempesta del gegant gasós més turbulent.

Nuvolets d'humitat congelada aletejaren entorn d'ell, arrossegades per l'estela d'un contenidor quan aquest va travessar udolant per un forat situat a menys de cinquanta metres a la seva dreta. El remolí de força ciclònica que es va elevar cap a l'espai va estar a punt de separar-li els peus del terra, i Obi-Wan no va estar molt segur de si seria capaç de resistir un segon enfrontament amb les línies de camp locals.

Igual que Qui-Gon Jinn en el passat, Obi-Wan Kenobi no era partidari d'ensenyar mitjançant el càstig. Que l'aprenent reconegués els errors gairebé sempre era suficient. Així i tot, avergonyit, va veure en una part fosca dels seus pensaments que estava planejant paraules molt dures, proves extremes i moltes, moltes tasques extra per Ànakin Skywalker, i no amb l'únic objectiu de millorar la perspectiva de la vida que tenia el seu padawan.

* * *

Ànakin va sentir una nova alegria estranyament pura quan va estendre les seves ales i va capturar un camp en el següent nivell. La bellesa de les esteles iòniques, els llampecs que ballaven incessantment entre els núvols de fum de les descàrregues i il·luminaven les distants parets del pou, i el rugit semblant a un redoblament de tambor que se sentia cada cinc segons quan ascendien els contenidors eren bonics, però el realment important era que tots aquells fenòmens, amb una veu gairebé viva, llançaven un desafiament més gran que qualsevol dels que havia experimentat a Tatooine, la carrera de beines de la vigília de Boonta inclosa.

El pou era un lloc que gairebé tothom hagués trobat aterrador i on la majoria d'éssers vius haurien mort inevitablement, i no obstant això Ànakin no era més que un noi, un simple nen, un antic esclau que no confiava tant en l’ensinistrament Jedi com en el seu propi valor. Estava sol, i li encantava estar-ho! Ànakin hauria acceptat sense vacil·lar passar la resta de la seva vida en aquella classe de perill immediat per tal de poder oblidar els fracassos del passat que l’assetjaven per les nits, cada vegada que intentava agafar la son. Els fracassos..., i l’aterridora sensació de portar dins una cosa que era incapaç de controlar.

Les fosques botes buides que passejaven pel pitjor dels seus malsons.

Va tornar a estendre la seva aleta a prop del centre de l'escut, allà on es llançaven pocs contenidors. Podia sentir el batec del gegantesc canó de llançament per sota d'aquell escut, que era el que es trobava més a prop del fons. Els seus sentits estaven sintonitzats amb el ritme d'aquell llançador giratori, més gran que tot el Temple Jedi. Ànakin va esperar l'arribada del titubeig, el breu silenci seguit per un ronc cruiximent i un ràpid Xuff anterior al moment en què un anell de contenidors entrava en les recambres i era disparat. El més aconsellable, naturalment, era caure per un forat durant una pausa entre dos llançaments i sortir d'un forat pel qual acabés de ser disparat un contenidor, ajudat pel seu flux de gasos, corrents ascendents, llampecs i blavoses esteles iòniques.

Abans de prendre una decisió, Ànakin es va meravellar davant un fenomen que només coneixia pels murmuris impressionats amb els que parlaven d'ell altres corredors: els cercles ascendents d'esferes de plasma que ascendien a través del buit, elevant-se sobre el primer escut com si estiguessin impulsats per un propòsit secret. Les esferes relluïen amb centelleigs taronja i verd blavós, i Ànakin inclús podia sentir el seu intens crepitar. Fregar-los suposava quedar fregit a l'instant. El noi va contemplar com un cercle d'aquelles esferes esclatava amb una successió de tènues espetecs, i va seguir amb la mirada la trajectòria del llamp particularment intens que fendí l'espai en el qual havien estat les esferes com una javelina llançada a través de un cèrcol.

Allò li va estarrufar el borrissol del clatell d'una manera que cap descàrrega estàtica podia fer. Era com si s'estigués enfrontant als déus primitius del pou d'escombraries, els autèntics senyors d'aquell lloc, i no obstant això pensar en allò ni que fos per un instant anava en contra de tot el seu ensinistrament. La Força està a tot arreu i no exigeix ​​res, ni obediència ni respecte temorós.

Però allò, naturalment, era el que necessitava experimentar per poder oblidar. Ànakin necessitava despullar-se a si mateix de tot el seu ésser fins a quedar reduït al salvatgisme més pur, en aquest lloc amagat sota el seu nom, el seu record i el seu jo en el qual sojornaven ombres ominoses, i al qual podies recórrer en qüestió de segons donant l'esquena al costat lluminós de la Força per tornar-te cap a la foscor i, d'aquesta manera, descobrir que no veies cap diferència entre un i altre.

Ànakin, pur instint, un gra de pols perdut en el joc, va tornar a recollir les seves ales i es va precipitar pel forat central de l’escut.

No va veure que el tallador de sang feia el mateix a cinquanta metros per sobre d'ell.

El canó de llançament s'alçava sobre la seva muntura elevada a dos-cents metres per sota de l'escut, repetint una vegada i una altra els seus moviments automatitzats. Rebia contenidors carregats i activats de les pistes que l'envoltaven, i cada contenidor queia dins d'una càmera de tret de la qual només sobresortia la seva bulbosa punta. Cada contenidor disposava d'una designació específica en el programa del canó, una ruta especificada a través de quatre escuts que li proporcionava quatre oportunitats de ser accelerat cap a una òrbita específica. La càrrega situada sota el contenidor només li permetria recórrer els primers tres-cents metres, portant-lo fins el primer escut. Després els camps tractors i els generadors de polsos magnètics passaven a fer-se càrrec d'ell. El disseny, molt sofisticat tot i que ja tenia centenars d'anys d'antiguitat, era tan sòlid com durador i havia estat reproduït un cop i un altre per tota la superfície de Coruscant.

A sobre del canó de llançament l'aire era gairebé irrespirable. Les fumeres produïdes per l'explosió de les càrregues –simples explosius químics– no podien ser dispersades i processades prou de pressa per impedir que es formés un mantell tòxic per sota del primer escut. A més d'aquella boirina perpètua creada per la consumpció de les càrregues, també hi havia els vapors miasmàtics de la conca plena de silicones que s'estenia per sota del canó de llançament.

Era allà on les criatures més primitives –i també les més grans– de Coruscant vivien i exercien les seves funcions en un crepuscle perpetu, il·luminat únicament per les vacil·lants resplendors de les llums industrials suspeses de la part inferior dels suports del canó de llançament. Els cucs més gegantins mesuraven centenars de metres de llarg per tres o quatre d'ample.

Ànakin va planejar cap a un costat del nivell inferior i es va posar sobre un dels suports del canó. Podia sentir a través dels peus la rotació i el llançament dels contenidors introduïts en les recambres.

La immensa massa de l'estructura de ferrocarboni tremolava sota les seves sabatilles de vol.

El noi havia reservat la major part del seu combustible per a aquell moment. Els camps tractors de sota el canó eren bastant febles, ja que es trobaven reduïts al mínim imprescindible per evitar que els cucs pugessin cap als suports per absorbir-los. Quant hagués arrencat una vidriosa escata de cuc, Ànakin hauria de pujar fins al primer escut, localitzar el corrent ascendent d'un contenidor i permetre que l'arrossegués a través d'un forat cap al buit que s'estenia per sobre del primer escut.

La qual cosa resultaria increïblement difícil de fer.

Tant millor. Amb els ulls molt oberts, Ànakin va contemplar la caòtica sopa de cucs que tenia sota. Deixant rígida una ala durant una fracció de segon, va alliberar el braç corresponent i va estendre una màscara respiratòria per sobre de la seva boca i el seu nas. Després va aprofitar aquella oportunitat per a col·locar en posició la seva copa òptica i baixar les ulleres de bombolla que protegirien els seus ulls de les esquitxades de silicona. Després va tensar els músculs, preparant-se per al salt.

No obstant això, havia comès el primer error d'un aprenent de Jedi: dirigir tota la seva atenció cap a una sola meta o objecte. La concentració era una cosa i la percepció estreta altra, i Ànakin havia fet cas omís de tot allò que es trobava per sobre d'ell. Va sentir un pessigolleig en els seus sentits i va mirar a un costat amb el temps just de rebre, amb la coroneta del seu cap, un cop dirigit a la seva templa. El tallador de sang va passar al costat d'ell i es va posar en el suport següent per contemplar amb satisfacció com el jove Jedi es precipitava cap a la convulsa massa de cucs.

Després el tallador de sang va seguir a la seva víctima, el llarg coll estès cap endavant i els faldons nasals units en una falca, descendint sobre ella per acabar el seu treball del dia.

La caiguda de l’Ànakin va ser esmorteïda per una illa de gruixuda escuma pudent que derivava sobre el llac de cucs. Es va enfonsar lentament en ella, alliberant més gasos tòxics fins que una sobtada emissió d'amoníac va fer que recuperés el coneixement. Li coïen els ulls. El cop rebut al cap havia afluixat les seves ulleres i el seu respirador.

Primer el primer. Ànakin va desplegar les ales i es va descordar l'arnès, i després va rodar sobre si mateix per distribuir el seu pes al llarg de les ales. Aquestes van actuar sobre l'escuma com raquetes per a la neu, fent que ja no s'enfonsés tan de pressa en ella com fins feia uns moments. De tota manera les ales s'havien doblegat, i encara que hagués aconseguit alliberar-les de la massa escumejant tampoc hagués pogut utilitzar-les.

El tallador de sang acabava d’assassinar-lo. El que la mort no fora a donar-se pressa en arribar no suposava cap alleujament de la seva certesa. La gran illa de groc pàl·lid ondulava amb el pujar i baixar d'una infinitat de cossos calents. Un constant crepitar arribava de totes parts: bombolles que rebentaven entre el líquid. I Ànakin va sentir un so encara més sinistre, suposant que això fos possible: el lent xiuxiueig dels cucs reptant uns sobre els altres i lliscant al voltant dels seus congèneres.

Ànakin amb prou feines podia veure. Estic perdut. Desplegar els seus sentits per establir contacte amb la Força el tranquil·litzaria, però encara no havia arribat al punt del seu ensinistrament que li faria ser capaç de levitar, almenys no més d'uns centímetres.

Francament, Ànakin Skywalker se sentia tan mortificat per la seva falta d'atenció, tan avergonyit de les accions que l'havien portat allà, al pou, en primer lloc, que la seva mort semblava ocupar un lloc secundari respecte a fracassos molt més grans.

Per molt que Qui-Gon Jinn hagués opinat el contrari, Ànakin no estava fet per ser un Jedi. Yoda i Mace Windu sempre havien estat en la veritat.

Però l’àcida consciència de la seva pròpia estupidesa no requeria que a més acceptés nous insults. Ànakin va percebre el silenciós vol del tallador de sang a uns metres per sobre d'ell mentre la criatura s'inclinava tranquil·lament per donar un segon cop.

La venjança no té cabuda en els pensaments d'un Jedi. Però el cervell de l’Ànakin estava funcionant a plena potència, amb els seus processos mentals aclarits pel dolor del seu crani i el sord bategar del seu braç. El tallador de sang sabia qui era i d'on venia: ser anomenat esclau era una coincidència massa gran, sobre tot trobant-se tan lluny dels sistemes sense llei de la perifèria on l'esclavitud era comuna. Algú anava darrere de l’Ànakin específicament o dels Jedi en general.

El noi no creia haver atret molta atenció al llarg de la seva curta vida, o que la seva sola persona fos digne d'atreure l'interès d'un assassí. Semblava molt més probable que el Temple estigués sent vigilat i que algun grup esperés poder acabar amb els Jedi un per un, escollint als més febles i exposats com a primers blancs.

I això vol dir jo...

El tallador de sang era una amenaça per a les persones que havien alliberat a l’Ànakin de l'esclavitud, acceptant-lo entre ells per donar-li una nova vida lluny de Tatooine. Si estava condemnat a no ser un Jedi, i fins i tot a no arribar a l'edat adulta, almenys podia eliminar una amenaça contra aquest Orde tan valent com necessari.

Ànakin es va ajustar el respirador, va aspirar una glopada d'aire filtrat i va examinar la seva vacil·lant plataforma. Un suport d'ala podia ser arrencat i brandat com a arma. Es va inclinar cautelosament, equilibrant el seu pes, i va aferrar el prim suport. Resistent durant el vol, el suport va cedir a la pressió descentrada que estava exercint l’Ànakin, i les seves mans el van torçar d'un costat a un altre fins que va acabar partint-lo. A l'extrem oposat, allà on les ales encaixaven amb el rotatiu, Ànakin va tornar a doblegar el metall amb uns ràpids cops del peu i després va arrencar el suport i li va treure el relliscós embolcall lubricant. La bola del rotatiu li va proporcionar un bon garrot.

Però l'estructura de les ales en la seva totalitat pesava menys de cinc quilos. El garrot pesaria uns cent grams. Ànakin hauria d’impulsar-lo amb totes les seves forces per obtenir un impacte significatiu.

El tallador de sang va tornar a caure sobre ell amb les cames encongides cap enrere i els braços triplement articulats penjant cap avall com els pedipalps d'un arpa veloç de Naboo.

Estava totalment concentrat en el padawan.

La qual cosa volia dir que estava cometent el mateix error que havia comès l’Ànakin.

Amb una sobtada punxada d'esperança i alegria, Ànakin va veure a Obi-Wan volant per sobre del tallador de sang. El seu Mestre va estendre el feix de la seva espasa de llum mentre es precipitava sobre les ales de l'atacant amb els peus per davant, partint-les tan fàcilment com si estiguessin fetes de palla.

Dues espasades de la fulla brunzinaire i les puntes exteriors de les ales del tallador de sang es van desprendre de l'estructura.

El tallador de sang va deixar anar un crit ofegat i va rodar sobre la seva esquena. El combustible dels dipòsits de les puntes de les seves ales es va inflamar i el va fer girar en una roda resplendent, elevant-se bruscament gairebé vint metres abans de consumir-se amb un últim espurneig.

Va caure sense cap so i es va enfonsar al llac a uns dotze metros de distància, aixecant un petit i lluent sortidor d’olioses silicones. Fantasmes de metà consumit es van agitar sobre ell durant uns moments.

Obi-Wan es va recuperar i va alçar les ales just a temps per no acabar submergit fins a la cintura al llac. L'expressió que hi havia al seu rostre mentre desactivava l'espasa de llum era pur Obi-Wan: paciència i una lleu exasperació, com si Ànakin acabés de fallar una prova de lletrejar.

Ànakin va anar cap al seu Mestre per ajudar-lo a no perdre l’equilibri.

–Mantingues les ales el més altes que puguis! –va cridar.

–Per què? –va preguntar Obi-Wan–. No puc treure'ns als dos d'aquest embolic.

–Encara em queda combustible!

–I a mi tot just em queda. Aquests horribles artefactes són molt difícils de controlar.

–Podem combinar el nostre combustible! –va dir Ànakin, amb la part superior de la cara i els ulls brillant en la penombra lletosa.

El llac onejà alarmantment. Un lluent tub gris platejat que tindria el gruix de quatre braços es va arquejar per sobre de la sopa de silicones al costat de la vora de la seva insubstancial illa d'escuma. La seva pell era plena de restes d'escombraries adherides, i el seu flanc estava solcat per una línia d’ullets negres embolicats en una atapeïda xarxa de línies blaves.

Els ulls que flotaven sobre petits circells els van examinar amb intensa curiositat. El cuc semblava estar preguntant-se si eren dignes de ser menjats.

I fins i tot en aquell moment, Ànakin va contemplar les lluents escates-trofeu que centellejaven sobre el cos del cuc. Les millors que he vist... Tan grans com la meva mà!

Obi-Wan s'estava enfonsant ràpidament. El Mestre Jedi parpellejà entre la calitja de boira de silicones i gasos tòxics que els estava embolicant.

Ànakin es va inclinar amb tota la delicadesa i sentit de l'equilibri que era capaç i va separar els cilindres de combustible de les seves ales, assegurant-se que no desconnectava els tubs d'alimentació dels reactors exteriors i que pessigava els seus filtres per obturar-los.

Obi-Wan es va concentrar en no seguir enfonsant-se en aquella espuma enganxosa.

Un altre arc de segment de cuc del gruix i l'altura d'una passarel·la per a vianants va sorgir del llac amb un xiscle líquid a l'altre costat de la cada vegada més reduïda plataforma. Més ulls els contemplaren. L'arc va tremolar com si estigués sent presa d'una nerviosa expectació.

–Mai tornaré a ser tan estúpid –va panteixar Ànakin mentre subjectava els dipòsits a les ales d'Obi-Wan.

–Digues.-li al Consell –va replicar Obi-Wan–. Perquè si aconseguim fer sis coses impossibles en els pròxims dos minuts, estic segur que haurem de comparèixer davant seu.

Els dos segments de cuc van vibrar a l'uníson i xiuxiuejaren a través de la silicona com caps bruscament estirats, amb el que van demostrar ser una sola i llarguíssima criatura que es va alçar per sobre d'ells. Més anells els van envoltar: altres cucs, encara més grans. Òbviament, els Jedi –Mestre i aprenent– semblaven saborosos, i s'havia iniciat tota una competició. Els segments onejaren cap enrere i cap endavant per xocar amb les vores de l'illa. L'escuma es va alçar en sortidors xiuxiuejants, fins que la superfície de sustentació disponible va quedar reduïda a un petit tap.

Ànakin va posar la mà sobre l'espatlla d'Obi-Wan.

–Ets el més gran de tots els Jedi, Obi-Wan –es va apressar a dir-li.

Obi-Wan va mirar fixament al seu padawan.

–No podries donar-nos una empenta...? –va suplicar Ànakin–. Ja saps, cap amunt.

Obi-Wan així ho va fer i Ànakin va connectar els reactors en el mateix instant en què s'elevaven.

La sacsejada no li va impedir estendre els dits cap a una corba de pell de cuc i agafar una escata. Sense que sabessin molt bé com, van aconseguir arribar al primer escut i van entrar en el corrent ascendent d'un contenidor disparat pel canó. Donant tombs mentre eren tan violentament sacsejats d'un costat a un altre que gairebé van perdre el coneixement, van ser arrossegats a través d'un forat.

Obi-Wan va sentir els bracets de l’Ànakin al voltant de la cintura.

–Si és així com es fa... –va començar a dir el noi. Després alguna cosa (la descoberta capacitat de levitar del seu padawan, potser?) Els va elevar a través del següent escut com si reposessin sobre el palmell d'una mà gegantina.

Obi-Wan mai s'havia sentit tan a prop d'una connexió tan poderosa amb la Força, ni en Qui-Gon ni en Mace Windu. Ni tan sols en Yoda.

– Crec que ho aconseguirem! –va exclamar Ànakin.

Següent