Reputació

Reputació

Ari Marmell

El que queia al seu voltant, esmorteint el brunzit dels lliscants i els esquifs que passaven sobre ell, no era autèntica pluja. La pluja de veritat mai hauria aconseguit obrir-se pas entre els diversos obstacles per assolir els nivells inferiors de la ciutat. No, això era condensació, que gotejava des de la part inferior dels ponts, les carreteres i les grues gravitatòries de TaggeCo sobre el seu cap. Oliosa, contaminada, pudent i irritant, era suficient per fer que gairebé tothom busqués el refugi més proper.

Gairebé tothom. No el caçador.

Un barret d'ala ampla i un fort abric de pell de nashtah repel·lien l'aigua pútrida tan eficientment com qualsevol camp de força, però fins i tot si no ho fessin, la figura encongida sota ells probablement no hauria arribat si més no a notar la precipitació. Des d'un rostre pla i aguerrit sota les ales del barret, els sinistres ulls carmesins d'un durosià miraven no a la multitud de torres per sobre i de plataformes per sota, ni als centelleigs d'un miler de llums, sinó als anys que estaven per venir.

S'acostava una guerra.

La majoria de la gent no volia pensar-hi, no ho volia admetre. Fingien que els recents embargaments de la Federació de Comerç eren coincidències; ignoraven els creixents murmuris de separació i secessió dels sistemes de la Vora Exterior; atorgaven una fe gairebé religiosa en la capacitat del nou Canceller per unificar un senat fraccionat.

El caçador era més llest que tot això. Podia olorar-ho en l'aire, al llarg i ample de la República. Potser encara faltessin alguns anys, però hi hauria guerra.

I en la guerra podia guanyar-se diners. Molts diners; més riqueses de les que fins i tot el més cobdiciós dels corellians pogués imaginar. Però necessitava un nom, una reputació, per reclamar-les, raó per la qual havia acceptat aquesta empresa desgavellada...

Els seus ulls van tornar a enfocar la realitat en un parpelleig en notar la sobtada vibració de la banda metàl·lica en el seu canell esquerre. Quelcom havia activat en camp sensor portàtil -independent de la seguretat interna de l'edifici, i molt menys fàcil de defugir- que el durosià havia col·locat a la teulada de sota. En efecte, mentre s'inclinava per veure millor, va veure la brillantor d'una luminescència verda, breu però intensa, en una fosca escotilla.

–Bé, suposo que ja va sent l'hora... –va murmurar el caçador, amb un grunyit raspós en la seva veu. En una última comprovació, els seus dits allargats van recórrer els blàsters personalitzats que portava a la cintura i després va sortir corrent. Amb l'abric onejant darrere d'ell com si fossin ales i les botes esquitxant un deixant d'aigua bruta, el caçador de recompenses es va impulsar a la vora de la plataforma i va saltar.

***

–Tanqueu les portes blindades! Tanqueu les portes blindades!

Akris Ur'etu, senyor del jove però adinerat i brutal Consorci Skar'kla, es va avergonyir del so de la seva pròpia veu, prou estrident com per ofegar els cops de les pesades plaques en tancar-se. Sabia que això li feia semblar presa del pànic, fins i tot covard, però no podia fer cap maleïda cosa al respecte. Quan el senyor del crim bothan es posava nerviós, el seu pelatge gris fosc es posava de punta i la seva veu es tornava aguda com la dels felins als quals tant s’assemblava.

No obstant això, pensessin el que pensessin els seus homes sobre el seu valor, o la seva falta d'ell, van obeir. Mitja dotzena de guàrdies, humans i d'altres espècies, s’agenollaren per tota la sala o es van enganxar a les parets, amb els seus blàsters i llança-projectils apuntant a la porta gairebé impenetrable. El mateix Ur'etu sostenia un blàster de mà en una de les seves urpes, ocult darrere del seu magnífic escriptori de fusta greel color vermell sang.

–És ell? –va preguntar, amb la seva veu lleugerament més controlada. Es va passar l'arpa buida pel cap, com si pogués obligar el seu pelatge a relaxar-se–. Estem segurs que és ell?

Un pinxo trandoshà d'escates rogenques va obrir les seves gargamelles per parlar, però la resposta aviat va ser innecessària. Un punt de calor brillant va travessar la porta blindada; el duracer fos gotejava des del forat, pertorbador com el fluid emanant d'un quist rebentat.

 

Ràpidament i suaument, aquest punt va esdevenir una línia, traçant el seu camí per la superfície de la porta. Ur'etu pràcticament podia veure en la seva ment a la figura de l'altre costat, vestida amb túniques marrons, pressionant amb força el seu sabre de llum contra la porta.

–Com ell vulgui, llavors –va dir el bothan amb una ganyota, ofegant la seva preocupació en una creixent marea de fúria–. No sé per què aquest Jedi està interferint les meves operacions, o què ha passat amb el caça-recompenses que se suposa que ha de treure-me’l de sobre, però això s'acaba aquí! En l'instant que s'obri aquesta porta, vull aquest passadís ple de suficient foc blàster com per carbonitzar a un hutt!

Els guàrdies grunyiren, amb els dits flexionats sobre els gallets i botons de tret... i lenta, metòdicament, va anar creixent la brillant silueta a la porta blindada...

Quan el tall finalment va estar complet, un tros de duracer va lliscar sense més i va caure a la sala. Clarament, el Jedi havia realitzat el tall amb una inclinació cap avall perquè la mateixa gravetat fes la feina de moure la pesada llosa; si algun dels homes d’Ur'etu hagués estat prou ximple per estar massa a prop, hauria quedat reduït a polpa.

Els blàsters van udolar i els trets van volar mentre la sala encara tremolava per l'impacte, tants i tan ràpids que l'aire de l'ambient va quedar carregat, però no va aparèixer cap objectiu a què poguessin donar-li. Després d'unes quantes ràfegues que no van servir per a un altre propòsit a part d’escantellar les parets de l'altre costat, finalment la majoria d'ells es van adonar que estaven disparant a un passadís buit.

Buit... fins que, just quan el trandoshà començava a inclinar-se cap endavant, una petita esfera metàl·lica va entrar rebotant a la sala des de l'esquerra del forat de la porta.

–Detonador!

Ur'etu es va llançar sota el seu pesat escriptori amb un udol horroritzat; els guàrdies es van tirar a terra buscant cobertura o es van donar la volta per escapar, com si realment hi hagués alguna manera d'escapar.

L'explosió, quan va arribar, va ser gairebé pur calor i flames sense ona expansiva. El trandoshà i altres dos matons van ser incinerats a l'instant, i els altres van quedar socarrimats amb ferides de diversa consideració. El fum, molt més del que hauria d'haver emès qualsevol detonador termal tradicional, va brollar cap amunt per ennuvolar no només la porta, sinó tota aquesta meitat de la sala.

–No perdeu de vista la porta! –va exclamar el bothan des de darrere de l'escriptori–. Estarà...!

Ja hi era. Des de dalt del fum, travessant el núvol en un salt que cap humà normal podria duplicar, l'intrús vestit amb robes fosques va aparèixer fent una tombarella. Un crepitant xiuxiueig, i un reflex maragda en el núvol va anunciar la seva arribada. El sabre de llum centellejà, i el primer dels guàrdies supervivents va caure.

***

Des de força enrere del Jedi, qui va resultar ser un humà d'altura mitjana, de cabell i barba negres, vestit amb una variant de tons foscos de l'abillament tradicional de l’Orde, el caçador de recompenses observava a través d'estrets ranures carmesines. Tamborinejava amb un dit a la barbeta, mentre que amb un altre seguia el mateix ritme sobre la culata d'un blàster enfundat.

Aquesta no era cap tàctica Jedi de la qual hagués sentit parlar! Tallar un forat a la porta blindada era una cosa, però el durosià mai havia vist un sabre de llum com aquest. Només el mànec mesurava més d'un metre, com si l'arma hagués format part d'una petita pica, convertint-la en alguna cosa més semblant a una llança que a una espasa. I va observar com el Jedi s'apartava a una banda, refugiant-se darrere del tros de la porta que encara seguia dreta fins que remetés la inevitable salva de trets. I després...

–Des de quan –es va preguntar a si mateix en veu baixa–, el catàleg de trucs dels Jedi inclou detonadors termals?

El més curiós de tot, però, va ser el salt que va portar a l'intrús a l'interior de la cambra més enllà de la cortina de fum. Per tan sols una fracció de segon, mentre el Jedi s'ajupia, el caça-recompenses juraria haver vist petits centelleigs de llum a les soles de les botes de l'home.

–Vaja, Vaja. Què és el que tenim aquí?

Aixecant el coll del seu abric per filtrar els pitjors vapors (Tubs de respiració! Serà millor que inclogui tubs de respiració al meu propi catàleg de trucs...), el caça-recompenses va avançar lentament cap al fum.

***

Quan el cap del Consorci Skar'kla es va ajupir darrere del seu escriptori, no va ser només perquè esperava que la pesada fusta greel el protegís de l'explosió. Un interruptor ocult, un ràpid gir, i el terra sota ell es va obrir amb un xiuxiueig. Per quan l'últim dels guàrdies va caure sota el sabre de llum, Ur'etu ja estava corrent per un passadís de parets cobertes de panells metàl·lics, jurant profusament en bothès entre panteixos entretallats. S'havia imaginat que hauria d’escapar, que els guàrdies de dalt podrien no ser suficient... però esperava que almenys haguessin retingut una mica al maleït Jedi! A cada pas, havia de reprimir l'impuls de mirar per sobre de la seva espatlla, convençut d’escoltar pesats passos o el sinistre brunzit de la fulla apropant-se a la seva esquena. Una dotzena de vegades es va sobresaltar per un moviment sobtat, i una dotzena de vegades va resultar no ser res més que el seu propi reflex en les polides parets.

Finalment, després de córrer durant el que li va semblar un any llum, o gairebé, va arribar al final del passadís, i a una pesada porta no molt més prima que les portes blindades de dalt. Una mica frenètic, perquè aquesta vegada escoltava realment els ràpids passos del Jedi apropant-se, va aixecar una arpa sobre un sensor incrustat en el duracer. A l'instant la porta va pujar lliscant pel seu marc, revelant el centre de seguretat d’Ur'etu.

El cap de seguretat weequay del bothan el va mirar, apartant la mirada d'un anell de monitors d'estat.

–Algun problema, cap?

El cop metàl·lic de la porta en tancar-se va emmascarar un altre reguitzell d'obscenitats en bothès.

–Quina classe d'estúpida merda de mradhe de pregunta és aquesta?!

El weequay va arronsar les espatlles, i si sentia algun remordiment en absolut, no ho va mostrar en els solcs i arrugues del seu tosc rostre.

–Em pensava que vostè va dir que em trucaria quan necessités...

–No hi havia temps! Aquest Jedi ha fet miques els teus homes!

–Els meus...?

–Travessarà aquesta porta en qualsevol moment –va continuar Ur'etu entre panteixos.

–Bé! –El cap de seguretat es va aixecar del seu lloc, sostenint una robusta pica de força en el seu puny esquerre. Va començar a crepitar i espetegar, com si estigués tan ansiosa com el seu portador que arribés el caos que s’acostava–. Sempre he volgut enfrontar-me contra un Jedi.

–No has de derrotar aquest fill de mynock! Només retén-lo el temps suficient perquè... –El bothan va alçar el seu blàster.

–Vagi en compte de no donar-me a mi, cap.

–Vaja, moltes gràcies pel vot de...

No hi va haver talls de sabre de llum aquest cop; la porta simplement va lliscar cap amunt per revelar la figura encaputxada a l'altre costat.

A l'instant Ur'etu va retrocedir fent un pas a un costat, aixecant la seva arma petita però letal amb l'esperança d'obtenir un tret net. El weequay va avançar, fent girar ociosament la pica de força a un costat.

El Jedi va alçar la mà esquerra, apuntant amb els seus dits al bothan.

Ur'etu va deixar anar un panteix quan el blàster va sortir disparat de les seves mans i va creuar volant la càmera per colpejar contra el palmell de la mà enfundada en un guant negre.

 

D'un brusc salt, el weequay havia cobert tot just la meitat de la distància que els separava, quan el Jedi va fer girar el blàster i li va disparar a la cara.

–I... Espera un moment... –va protestar el bothan, retrocedint amb les dues mans aixecades–. Mira, no sé quin problema tens amb la meva organització, però estic segur que hi ha algun acord a què puguem glrk...

El Jedi va fer un pas a un costat, apuntant de nou amb la mà esquerra, i Ur'etu va començar a asfixiar-se.

***

– Bé. Crec que ja he vist prou.

Dues cares, una encaputxada i una altra peluda, van parpellejar quan el caçador de recompenses va entrar amb calma a la càmera de seguretat. La gola d’Ur'etu va emetre un clapoteig peculiar, gesticulant com boig cap al Jedi amb una arpa mentre l'altra continuava agafant inútilment el seu propi coll.

El durosià va observar que el braç del Jedi oscil·lava sota la seva túnica, va veure la indecisió a la cara de l'home, i va oferir un ample somriure de dents esmolades.

–No et molestis per mi. No tinc cap intenció d'interferir. Si us plau, acaba.

Un podria haver pensat que els ulls del bothan que s'asfixiava no podien obrir-se més. I s'hauria equivocat. Ur'etu, cap del Consorci Skar'kla, va morir mirant amb ràbia terroritzada al caça-recompenses de pell blava.

–I ara –va començar a dir el caça-recompenses mentre el cos s'esfondrava a terra–, tu i jo tindrem una breu conversa.

–Referent a què? –Encara que les paraules del Jedi no haguessin estat immerses en un mar de suspicàcia, la mà que reposava sobre l'empunyadura del sabre de llum hauria estat indici suficient.

–Principalment sobre com has aconseguit falsificar-ho tot... –Els seus llargs dits blaus van oscil·lar abastant vagament tota la sala en general–. Tot això.

La mà a l'empunyadura del sabre de llum es va tensar.

–No t'ho recomano, noi. Ni tan sols un Jedi seria prou ràpid... i tots dos sabem que no ets cap Jedi.

L'home va respondre amb un xiuxiueig d’aclaparada ràbia que es va barrejar amb el xiuxiueig més fort del plasma quan la fulla del sabre de llum va cobrar vida un cop més per banyar-lo amb un feble resplendor verd...

I es va apagar gairebé tan ràpidament quan un tret blàster va travessar el mànec, enviant fragments de metall, cables roent i resquills de metall a través de la roba i, en alguns dolorosos casos, de la carn.

–Un sabre de llum robat, oi? –va continuar el caça-recompenses, amb la mateixa naturalitat que si comentés l'últim partit de tirabola–. L'empunyadura més llarga fa que sigui més fàcil brandar sense deixar alguns dels teus propis membres en el camí, això és obvi. Què més tens?

El "Jedi" va saltar, passant per sobre dels panells de control i creuant mitja sala d'un salt, dirigint-se cap al weequay caigut i, presumiblement, cap a les seves armes.

–Ah, sí, les botes. Impressionant. –Un segon tret blàster va travessar per igual el motor en miniatura, el cuir i la carn. Un fum tan dens que gairebé era líquid va brollar del taló dret de l'humà. Impulsat ara només per l'altre, el seu salt va canviar de rumb, fent-li xocar contra la paret en un cruixit d'ossos trencats. Va lliscar a terra, gemegant–. El coet personal més petit que he arribat a veure era una motxilla de 30 quilos –va dir el durosià, apuntant ociosament amb la pistola–. Per cert, tens sort de què fes aquest tret. Normalment no solc disparar a ferir.

Agitant els dits, el suposat Jedi va alçar la mà una vegada més. El blàster va tremolar en les mans del caçador, i després va intentar deixar-se anar de les mans.

–Cable de monofilament amb garfi magnètic? –El caça-recompenses va donar una tirada de la seva arma, i l'home ferit va lliscar per terra, arrossegat pel seu propi canell–. Probablement aquest estúpid bothan espantat va pensar que era la Força quan li has arrencat el blàster.

L'humà va tractar d'incorporar-se als peus del caçador amb un panteix adolorit.

–I l'asfíxia. Deixa’m veure... –Es va inclinar, estudiant els guantellets de l'altra mà–. Emissor de gas. No recomanaria intentar això, no estant tu i jo tan junts. Podria asfixiar-nos als dos, no?

»Un pla realment enginyós, ho he d’admetre–. El durosià va enfundar la seva arma, i després va tornar a tamborinejar ociosament amb un dit en la seva barbeta–. Deixa enrere uns quants cossos assassinats amb un sabre de llum o asfixiats sense cap marca, assegura't de tenir testimonis que et vegin fent uns quants trucs, i tothom pensarà que el teu objectiu ha fet enfadar de veritat als Jedi. D'aquesta manera ningú, ni les autoritats, ni els aliats d’Ur'etu, pensaran que hagi estat cap dels seus rivals de negoci. Intel·ligent.

»Així que, per quin hutt treballes?

–Què...? Jo no he dit... Com...?

–No és difícil d'imaginar. Ningú excepte els hutts ha estat tractant d'introduir-se en territori Skar'kla.

El "Jedi" va assentir una vegada, amb les dents premudes.

–Molt bé. Llavors aquest és el tracte, noi. Vaig a acceptar el treball d’Ur'etu, que era matar-te a tu, en cas que encara no ho tinguessis clar, perquè vaig suposar que abatre un Jedi atrauria certa atenció. Però tothom ho hauria descobert una vegada que et lliurés. Així que això és el que pretenc: La recompensa del hutt pel bothan deu ser bastant considerable, així que vaig a reclamar-la.

»I tu... Per convèncer-me que he pres la decisió correcta en deixar-te viure, vas a ensenyar-me com construir aquesta classe d'equip miniaturitzat.

La ment del caçador ja estava donant voltes a les possibilitats; camps d'energia, control de naus, armes ocultes, desxifradors de codis...

Òbviament, el jedi fals era prou savi com per no molestar-se a preguntar què passaria en cas de negar-se. En lloc d'això, va assentir una vegada més, encara més tens.

–No sé com et dius, caça-recompenses.

–Bane. El meu nom és Cad Bane.

–Mai he sentit parlar de tu.

–No. –Bane no va poder evitar que un ampli i malvat somriure s'estengués per la cara. La guerra estava aguaitant... i el caçador amb accés en aquest tipus d'equip, i la disposició adequada per a usar-lo, tindria una reputació molt més que suficient per a canviar quan arribés el moment–. No, no crec que ho hagis fet.

Encara no.

FI