Curandera Jedi (XVII)

Anterior

17

Ja estava fet.

L'espia estava davant d'un finestral, mirant al planeta verd i blavós als seus peus. El cost inicial havia estat de trenta-tres vides biològiques, disset androides i diversos milers de milions de crèdits en danys materials. I la cosa no acabava aquí. Atès que Columna havia rebut l'ordre de destruir les cobertes inferiors, l'admissió de pacients del planeta havia estat restringida en gran mesura: els malalts i els ferits començarien a apilar-se en els Uquemers, i aquells que, de ser transferits a la MedStar, haurien sobreviscut, no ho aconseguirien. Així mateix, els enviaments de bota patirien un dràstic alentiment, encara que no tant com per aixecar les ires de Sol Negre. Els mafiosos sabien de les connexions separatistes de Columna. No tenia cap dubte que estava movent-se per sorres movedisses. Devia assegurar-se que els serveis prestats a Sol Negre compensessin les inconveniències causades en els enviaments de bota, o no trigaria a tenir al nediji Kaird trucant a la seva porta, com havia trucat a la porta de l'almirall Bleyd,

No es podia negar que havia estat un cop per a la República. N'hi havia prou per guanyar la guerra? No, és clar que no. Però era un altre bloc sobre el llom del bantha, com deia el refrany. Qui deia que aquell no seria el que fes la càrrega insuportable per a la criatura? O almenys el que s'acostés a fer-ho?

Tot i així, Columna no sentia la satisfacció del treball complert. Fer esclatar una nau mèdica, encara que només fos una banda, era vil, maligne i reprovable. Hi havia gent a Drongar que tenia molt bona opinió de Columna, i si s'assabentaven del que havia fet, li donarien l'esquena. O, el que era més probable, s'alegrarien que Columna fos executat sota una pluja de trets làser. Sense oblidar els que demanarien a crits ser els encarregats de prémer el gallet...

Però més li valia no pensar en això, va pensar l'espia. Les experiències doloroses deixaven cicatrius, i si un els hi prestava massa atenció podien bategar i cremar fins i tot passats els anys. El millor era tancar-les en un armari i barrar la porta. Sempre estarien allà, però si un no se les mirava no feien tant de mal. Algunes vegades, aquesta era l'única forma de seguir avançant.

L'espia va aconseguir esbrinar que ho seguien considerant un accident, pel que no buscaven un sabotejador. Les operacions entre la nau i el planeta acabarien per tornar a la normalitat. I Columna podria per fi anar-se'n i tornar a l’Uquemer.

A tramar el següent i inevitable cop contra la República.

***

Segons l'opinió de la Barriss, dir miracle als resultats de la injecció intramuscular de l'extracte de bota al soldat moribund era potser ampliar el significat del terme. No es podia negar que, tan sols unes hores abans, aquell home picava a les portes de la mort, però ara estava despert i conscient, no tenia febre i, si els monitors telemètrics funcionaven correctament, els seus fràgils sistemes orgànics s'estaven reparant. El recompte de glòbuls blancs amb taxa bacteriana havia disminuït considerablement, encara que seguia sent lleugerament elevat. Però, a tots els efectes, estava gairebé bé.

Increïble.

Barriss va rebre sis ampolles més de mans d’en Jos, i coneixia a diversos pacients als que sens dubte els hi vindrien molt bé. Els que s'acostaven més als humans en la seva espècie semblaven treure un major partit davant els virus i bacteris, però aquells als quals la substància els afectava principalment com analgèsic, i que patien un dolor tan intens que els narcòtics normals no podien alleujar, agrairien també les injeccions.

Hi havia molts mes pacients a l’Uquemer del normal: l'explosió a bord de la MedStar havia alentit els trasllats, i encara que la majoria estaven estables, altres seguien necessitant més atencions dels quals l’Uquemer podia proporcionar-los. La bota els ajudaria. El problema era que no duraria molt més.

Mentre feia la ronda pel pavelló mèdic, Barriss ja estava maquinant com aconseguir més de la miraculosa planta. Els cultius de major grandària estaven protegits, per descomptat, però Jos li havia dit que hi havia zones en què creixia de forma salvatge. Zan havia trobat aquests parterres i els havia utilitzat per a les seves preparacions. Si ella pogués trobar-ne un i collir encara que fos mig quilo, potser podria crear un preparat amb el qual tractar a cinquanta o cent pacients. Desconeixia la dosi adequada i les proporcions dels ingredients actius per a la solució, però podia analitzar una de les ampolles que li quedaven per esbrinar-ho. La química i la preparació de fàrmacs no van ser precisament les seves dues assignatures favorites durant la seva formació mèdica, però havia aconseguit aprendre prou com per aprovar totes dues amb honors. Ja trobaria la forma d'aconseguir-ho.

És una pena que Zan no deixés apunts, va pensar. Això hauria estalviat temps i problemes.

Però clar, si hagués deixat aquestes notes per aquí, podria haver ficat en problemes a qui les hagués trobat. El que havien fet Zan i Jos, i el que ella pretenia dur a terme, era tècnicament il·legal. Però no era immoral, i la seva formació com a metge i com a Jedi estaven totalment d'acord en aquest tema. Hi havia lleis i lleis. Algunes d'elles s'aprovaven per motius equivocats, i moltes tenien defectes: gairebé totes tenien alguna excepció. Quan l'elecció estava entre un acte legal o un acte moral, en circumstàncies idònies, el Jedi que prengués la decisió hauria d'aconseguir optar per tots dos. Però les circumstàncies no solien ser idònies, i en aquests casos un havia d'optar sempre per la via moral i estar disposat a patir les conseqüències, si és que n'hi havia.

En aquest cas, no era complicat. Salvar vides era el correcte. Si els mitjans per fer-ho estaven a mà, i un permetia que la gent morís per una llei que s'havia aprovat per a benefici dels rics i poderosos..., bé, doncs faria una cosa incorrecte.

Va escoltar un lament greu i es va girar per veure a un dels molts pacients no-clons, un tinent rodià anomenat Zheepho, regirant-se al llit, lluitant amb el camp de pressió que el mantenia fix en el lloc. Zheepho patia unes febres cròniques que havien romàs de manera letàrgica durant anys, però que havien rebrotat recentment. La intensitat de les contraccions musculars causades per l'agent patogen, una forma de microorganisme que no era ni un bacteri ni un virus, sinó quelcom a mig camí, era tal que podien arribar a esquinçar els lligaments, i hi havia casos en què els ossos es trencaven durant els episodis més violents. La malaltia tenia una taxa de mortalitat del cinquanta per cent, fins i tot rebent tractament. No existia cura, i la majoria dels relaxants musculars al seu abast no eren efectius en els rodians. Una desconnexió quirúrgica cerebral podria aturar el trànsit nerviós dels conductors aferents i eferents, però no només el pacient quedaria totalment privat de la capacitat de moure’s voluntàriament, sinó que les convulsions no s'aturarien; la infecció es trobava en el propi teixit nerviós i no només en les connexions neuronals,

Potser la bota fora d'ajuda, Zheepho estava patint molt, i moriria si no es feia alguna cosa. En més de la meitat dels casos, la infecció s'estenia als òrgans i es produïa la fallada d'alguna cosa vital, en la majoria dels casos el cor, el fetge o els pulmons, Barriss havia realitzat investigacions, però la literatura, almenys la documentació a la qual podia accedir des d'allà, no esmentava els efectes de la bota en els rodians, però tampoc és que tingués molt a perdre. La bota no produïa efectes secundaris letals en cap espècie, i els continus atacs podien provocar a Zheepho un dany que superaria amb molt la capacitat de tractament de l’Uquemer, de sobreviure a la malaltia.

Es va apropar a l’inquiet rodià. Havia de treure el camp de pressió per posar-li la injecció, Amb una punxada en un deltoide o a la cuixa n'hi hauria prou. L'ampolla nebulitzaria la substància directament en el teixit muscular, si és que la Barriss aconseguia fer-ho abans que a ell li donessin més espasmes. Hauria de fer servir la Força per subjectar-lo.

Es va acostar al llit.

–Zheepho –va dir–,  sóc Barriss Offee, curandera jedi.

–Digues... i..., isculpe que... i n... n... no me a... a... ixequi, curandera –va dir entre les premudes mandíbules.

–Tinc aquí una cosa que podria ajudar-te –va dir ella, alçant la ampolla–,  però hi ha cert risc que no puc calcular amb precisió.

El rodià va començar a tremolar, tibant-se com un puny gegant. L'espasme va durar vint segons. La suor verd blavosa va rajar de tot el seu cos, quan l'espasme va passar, ell va grunyir:

–Ara ma..., ma... mateix, curandera, acceptaria ve... ve... verí si me l'o... of... of... oferís... Aaah!

Una altra contracció es va apoderar d'ell, aquest cop més breu,

–Hauré de treure el camp. Intenta aguantar tot el que puguis.

–D’a... d’a... d’acord –va poder dir ell.

Ella se sentia menys segura del que semblava. No podia fer-ho manipulant la ment d'aquell home perquè ell no controlava els músculs dels espasmes. Hauria de subjectar-lo físicament, amb una pressió controlada i sostinguda de la Força, i això seria difícil de fer sense causar-li danys, sobretot en el fràgil estat en què ja es trobava el pacient,

Ella va trobar la connexió amb la Força que necessitava i es va tirar cap endavant mentalment, subjectant-lo amb força. Ell es va quedar quiet i ella va preparar l'ampolla. Llevaria el camp de subjecció, s’acostaria, li punxaria i tot acabaria en qüestió d'un segon. Preparats, llestos... ja!

Va apagar el camp i es va tirar cap endavant amb les dues mans, utilitzant una per subjectar la cama. Va prémer l'ampolla contra aquesta i va anar a prémer l’injector.

Un espasme dels grans va fer contreure al rodià. La gravetat inesperada allunyà la Barriss del camp de pressió.

Corre!

Però quan alliberà el contingut de l'ampolla, la cama d’en Zheepho va donar una tirada, com si mil volts d'electricitat li hagués galvanitzat. L'ampolla va sortir disparada de la seva cuixa. Ella seguia agafant la cama quan li va sobrevenir un segon espasme, i va perdre l'equilibri per un moment. Es va tirar cap endavant, i llavors l'agulla es va introduir..., al dors de la seva pròpia mà.

L'ampolla va fer penetrar la substància a través de la seva pell, part va anar a parar a una vena, i va poder sentir la injecció freda. Ràpidament es tirà cap enrere, va activar de nou el camp de pressió i va agafar una altra ampolla de bota de la seva butxaca. Quan Zheepho va relaxar els músculs, ella apagà el camp de nou i li va injectar l'ampolla.

Aquesta vegada va tenir més sort.

Un moment més tard, el camp tornava a estar encès, i Barriss hi era, dempeus, mirant al rodià. Ell va tremolar de nou, però menys que abans, i els espasmes es van aturar al cap de dos minuts.

Tan ràpid funciona?, es va preguntar ella.

–Vaja –va dir ell–. Gràcies, curandera. No sé el que m’ha donat, però vull un barril ple.

Ella va somriure.

–Tornaré a veure't aquí a una estona.

El rodià era al Llit Verd, l'últim del pavelló. Barriss va travessar el camp d'esterilització i es va ficar en una cambra de provisions. Va utilitzar la Força per buscar en el seu interior, per fer-se una revisió. Tot i que era cert que la bota no havia mostrat efectes adversos en humans, la veritat és que s'havia subministrat una dosi bastant considerable. No se sentia diferent, però...

Una sobtada llum va caure sobre ella.

Parpellejà. I va veure la Mestra Luminara Unduli dreta a uns tres metres de distància, al costat de la paret, observant-la i somrient.

–Mestra? Com ha...?

La Mestra Unduli es va tornar translúcida, després transparent i finalment la seva imatge va parpellejar com una llum, apagant-se.

En prendre aire, Barriss va sentir de sobte un flux d'energia penetrant en el seu interior: energia pura, en cru, un vast poder. En aquest moment es va sentir transcendent, gairebé omnipotent. Estava alhora dins i fora del seu cos, capaç de sentir tres i fins i tot quatre dimensions. Se sentia com si pogués agafar el teixit del que estaven fets l'espai i el temps i arrugar-los, retorçar-los al seu gust. D'un encegador instant, va poder sentir la Força com mai abans ho havia fet: en la seva totalitat. Hi havia una mena de... consciència còsmica en la qual se sentia connectada amb totes les coses, en qualsevol lloc, capaç de fer de tot, de qualsevol cosa...

Durant aquest moment atemporal, ella va ser la Força.

Els sols naixien, els planetes es creaven, les civilitzacions es fundaven i queien, els planetes morien, els sols es refredaven... El temps fugia com un raig làser, com una nau a hipervelocitat, però ella podia estar al cas de tot, Cada detall de cada planeta de totes les galàxies que hi havia fins al final de l'univers.

Era indescriptible. Era així com devia sentir-se un déu, si és que existia cosa així.

No va saber mai quant va durar allò. Una estona o uns eons, no hi havia manera d'esbrinar-ho...

I de cop i volta va acabar. Barriss va trontollar recolzant-se en la paret i va lliscar fins a estar asseguda al fred terra, al·lucinada amb l'experiència.

Tot just podia respirar. El brot va passar, però les seves restes continuaven arremolinant-se al seu interior, potents patrons que sorgien i ballaven per tot el seu ésser. Se sentia exhausta, però..., d'alguna manera..., més sàvia. Què era allò? Què li acabava de passar?

Següent