Metges de guerra (XXXIII)

Anterior

33

Barriss es va sorprendre de trobar a Jos tan lluny de la base. Però al cap d'un moment es va adonar que no hi havia res del que sorprendre’s. Ella portava un temps volent parlar amb ell, oferir-li algun tipus de consol al caos mental i emocional que sabia que travessava. No era només un desig d'amiga. Era el seu deure com a Jedi.

I ara, allà hi era.

Els camins de la Força, per descomptat, són inescrutables, va pensar ella.

Ell no semblava especialment content de veure-la, i podia adonar-se que tampoc li venia de gust la companyia de ningú en aquest moment. Va convocar la Força i va trobar el nus enrevessat del seu sofriment, clarament exposat sota la superfície de la seva ment. Lluitava amb un problema molt diferent al dels seus sentiments sobre els clons, però això no importava; necessitava pau, cosa que ella podia proporcionar-li.

Fluint amb la Força, molt lleugerament, ella va tocar el nus, va acariciar les cordes del seu problema, fent callar el seu bategar com quan es passa un dit per les cordes d'una quetarra per fer callar un concorde.

Ell es va quedar sorprès. Va alçar la vista i la va mirar amb expressió insegura.

Barriss va somriure.

–Estàs passant-ho malament, Jos –va murmurar ella–. Lliures la teva pròpia guerra interna en tants fronts com la República té a Drongar. No puc solucionar les teves crisis, però sí guiar-te a un lloc més segur, des del qual poder bregar amb elles.

–Per què? –va preguntar ell–. Vull dir..., què tinc jo d'especial?

Barriss va somriure.

–Podria dir que vull garantir la teva habilitat en la SO, i la veritat és que això és part del meu propòsit, però sobretot es deu al fet que sóc Jedi, a més de remeiera. El meu objectiu és ajudar i consolar.

Jos es va quedar callat un moment.

–Què volies dir amb això de què ja era massa tard?

–Exactament el que vaig dir. És obvi que l’estimes i que és recíproc. Això es veu fins i tot sense la Força. Si no em creus, pregunta a algun dels teus amics.

Jos va alçar els braços, desesperat.

–És que tothom s'ha adonat menys jo?

–Un sol encegar-se quan es troba en l'ull de l'huracà.

–Però és una Ekster –va xiuxiuejar ell–. La meva família no podria suportar-ho.

–És bastant probable.

–Estaria renunciant a tot: a la meva família, als meus amics, a la meva carrera... I per què?

Barriss el va mirar.

–Per amor –va dir ella.

Jos es va quedar callat uns instants, amb els ulls fixos a terra. Després va sospirar profund i va mirar la Barriss.

–No puc –va dir ell.

Ella va assentir. Podia percebre la seva angoixa, i que era sincer. Potser fos la decisió correcta. No li corresponia jutjar-lo, només ajudar-lo.

–Les decisions que es prenen amb el cor no són fàcils –va dir ella. Va mirar el cel, va veure que el sol es desfeia en flamarades vermelloses i ataronjades, i la seva llum es reflectia en les espores de l'atmosfera superior–. S'enfosquirà aviat. Més ens val tornar a la base.

Jos es va mirar el crono de canell i va assentir.

–Sí, li vaig prometre a Zan que tornaria en...

Una llum més intensa que una dotzena de sols va encegar la Barriss. Un instant després, una mà gegant l’aixecava del sòl, i la llançava amb força al fang.

***

L'atac va agafar a Jos tan per sorpresa com a la Jedi. Al principi no estava segur del que havia passat: només que hi havia hagut una espurna i una explosió ensordidora, i quan va recuperar els sentits es va descobrir tombat sobre el cos mig inconscient de la Barriss, els dos enterrats en fang calent. No gaire lluny d'allà, un dels arbres de fulla ampla havia quedat reduït a una soca fumejant i punyent, ja que la copa havia quedat calcinada per l'energia d'un potent raig làser que l'havia convertit en una bomba orgànica. A Jos li bategava la cara, li feia mal, i es va adonar que la tenia plena de petites estelles. Era un miracle que no s'hagués quedat cec.

Va alçar la mirada. Veia borrós, i l'explosió li havia deixat gairebé sord, però encara podia veure prou com per adonar-se que a l'altre costat del camp de bota hi havia un androide de combat amb el canó de mira telescòpica del pit encara desplegat. Semblava a punt de tornar a disparar.

Jos es va posar dempeus, o almenys ho va intentar. Era com si Drongar rotés de sobte en diverses direccions alhora, i va tornar a caure. Aquest cop va aterrar al costat de la Barriss. La cara d’en Jos va quedar enterrada en el fang, a pocs centímetres de la padawan.

Va veure com ella obria els ulls.

Una altra canonada va caure a terra a un metre d'ells, calcinant files senceres de bota, els fragments van ploure al voltant d'ells.

Barriss es va posar dempeus. Jos no tenia ni idea de com va poder fer-ho. Semblava levitar. Primer estava tirada a terra, i de sobte estava dreta. Però, per impressionant que fos, no va ser res al costat del que va fer a continuació.

Mentre Jos observava allò, sorprès, la padawan va saltar a l'altre costat del camp de bota, recorrent d'una gambada una distància d'almenys deu metres. Mentre volava pels aires en direcció a l'androide, Jos va veure una altra resplendor. Al principi va pensar que l'androide havia disparat de nou, però després es va adonar que la brillantor procedia de la mà de la Barriss.

Hi havia desenfundat el sabre làser.

Jos havia vist imatges i holos de l'ús d'aquella arma Jedi, però mai havia vist una a la vida real. La fulla energètica de la Barriss era com una flama blavosa d'un metre de longitud. El soroll que feia era com un eixam de picotons enfadats, i fins per sobre de l'intens pudor que li portava la brisa va poder percebre el càustic olor d’ozó que emanava d'ella.

Va observar bocabadat com la Barriss aterrava al costat de l’androide de batalla. Abans que pogués tornar a obrir foc, va donar un únic cop amb l'arma energètica que va partir en dos el tors del seu contrincant. Van saltar espurnes, i l'androide va caure a terra.

Jos va aconseguir posar-se dret i es va quedar allà aturat, mentre la padawan desactivava el sabre làser. Se’l va tornar a penjar del cinturó, i va tornar on era ell, posant cura en envoltar el camp per no causar més mal al cultiu.

–Això... –va dir ell en una de les poques ocasions de la seva vida en què es va quedar sense paraules–. Això ha estat... Ets increïble.

Ella va fer gest de disgust.

–Sóc una principiant descurada –va respondre ella–. Si hagués estat més pendent de la Força, aquest androide mai s'hauria acostat tant com per atacar-nos.

–Més ens val tornar. Deu ser l'única unitat que ha aconseguit travessar les nostres línies, però potser hi hagi més.

Va tirar a caminar cap a la base, i Jos es va afanyar per mantenir el seu ritme.

–No puc creure que fallés –va dir ell.

–Semblava danyat per la batalla. Igual tenia la mira electrònica espatllada. En qualsevol cas, dubto que tornem a tenir tanta sort. Anem-nos com més aviat millor. A més, t'has de sotmetre a reconeixement..., sembla que t'has afaitat amb una mata espinosa.

Jos estava totalment d'acord amb això. Veure la Tolk a la SO de sobte no li va semblar tan traumàtic. Aquell era un aspecte de la guerra al qual no s'havia vist exposat fins al moment. I no estava ansiós per tornar a experimentar-ho.

I, per descomptat, Zan no es va sorprendre en veure’l tornar.

–Arribes deu minuts tard –va dir ell.

–Gairebé em mata un androide de combat –va dir Jos.

–Excuses. No t'ha matat, ni tan sols t'ha rebentat una cama ni res.

Jos només li va sentir a mitges. La seva ment estava ocupada amb el record de la Barriss Offee lluitant contra l'androide. Havia estat espectacular en el seu ús del sabre làser. Fins al moment, gairebé totes les dones Ekster que havia trobat eren molt més interessants i divertides que les dones enster que recordava...

Següent