Crepuscle Jedi (V)

Anterior

5

—Un altre refrigerant —li va dir Den Dhur al cambrer—. Que no parin d'arribar.

El cambrer, un bith, va contemplar a Den amb enormes i llustrosos ulls negres. Aquests ulls tenien una agudesa visual sorprenent, capaç d'enfocar fins a una resolució de 0.07 en l'Escala de Gandok. Den ho sabia. Era un reporter. Sabia un munt de coses.

Va informar al bith d'aquest fascinant fet.

—Això vol dir que pots veure realment bé —va explicar.

—Prou bé per dir que has tingut suficient —va dir el bith.

Den va bellugar un dit desaprovador cap a ell.

—No et preocupis, el meu bon amic, no saps que és pràcticament impossible emborratxar a un sullustà?

—Felicitats, llavors. Has aconseguit l'impossible —va retirar la gerra d’en Den—. Et recomanaria que agafessis un aerotaxi fins a casa. Adéu.

Den es va concentrar a sortir caminant del bar sense massa trontolls apreciables. Una vegada fora, les pudors i pestilències d'escombraries disperses, assortides formes de vida que no s'havien banyat feia massa temps, emissions d'hidrocarbur d'antiquats vehicles prohibits feia segles en els nivells superiors, i moltes altres fonts ràncies li desembriagaren d'alguna forma. L'escena davant seu encara tenia una tendència a dividir-se en dos o tres mons alterns —així és com es veia, de qualsevol manera— però almenys ara la gravetat romania mitjanament constant.

Den va trobar un lloc relativament net en un banc de carrer i es va asseure. L'aire fètid, juntament amb la cacofonia de dotzenes de llenguatges sent parlats, xiulats, estridulats, o produïts d'una altra manera, i la pura sobrecàrrega de la multitud, eren records que les coses no havien anat tan ben com havia esperat després que ell i el droide I-5 havien arribat finalment feia gairebé un any a Coruscant. Els crèdits que havien amagat estaven gairebé esgotats, i aviat deurien el lloguer del seu "luxós" forat. Den havia estat portant amb prou feines una vida miserable escrivint com a periodista independent per a diversos holozins i periòdics sensacionalistes però fins i tot això començava a assecar-se.

Aquesta no era la manera que s'havia imaginat, ni per un any llum del país. Den Dhur era, després de tot, un nom que venia notícies, o ho havia estat una vegada fa molt temps. Però això va ser abans de les Guerres Clon i de la Batalla de Drongar. Den va cobrir aquest front i allà havia escrit una posada en evidència del campió bunduki de teräs käsi, Phow Ji.

Ji havia estat un mestre d'arts marcials i, en l'opinió d’en Den, un psicòpata a qui li agradava matar i que usava la guerra com excusa per fer-ho. Finalment Ji s'havia enfrontat sense ajuda contra diversos mercenaris salissians i un batalló sencer de soldats separatistes, destruint-los a ells i al seu transport, morint en el procés.

Va haver-hi alguns que van veure aquesta acció com a heroica. Den l'havia sentit de forma diferent, juntament amb alguns altres de la Unitat Quirúrgica Mòbil de la República número Set —incloent la Barriss Offee, la curandera Jedi assignada a l’Uquemer. Com a representant de l’Orde havia estat un blanc particular de l'abús tant verbal com físic de Ji. Fins on els concernia a Barriss i als altres, les motivacions d’en Ji havien estat de tot menys patriòtiques. Sentien que era un busca-raons brutal que hauria estat igual de content aniquilant tropes republicanes com separatistes.

Aquesta era la inclinació que Den havia pres amb la seva història. Desafortunadament, el seu editor, considerant que el públic necessitava herois per aquell temps, havia reescrit una versió que pintava a Phow Ji com un màrtir en comptes d'un assassí. Fins i tot més desafortunadament, un dels últims actes públics del Canceller Palpatine abans de la seva ascensió havia estat dedicar una estàtua a Ji a la Plaça dels Monuments de Coruscant.

Den li havia tret el seu nom a l'article reescrit, però la majoria d'editors i publicistes del districte editorial Jardins del Columnista sabien quina havia estat la seva visió inicial de Phow Ji. Això unit al fet que Palpatine era ara Emperador i que l'Emperador mirava amb ira a qualsevol mitjà de comunicació que suggerís que la guerra havia estat qualsevol cosa menys un episodi gloriós de la història galàctica, havia donat com a resultat una reacció negativa de la indústria que va deixar a Den sense possibilitats de ser contractat.

Havia intentat durant un temps escriure una novel·la, basant-se en la teoria més aviat tentinejant que els punts de vista impopulars podien disfressar-se més fàcilment en la ficció. Però aquí no jeien els seus talents. Ell era una au de presa de les notícies, maledicció, i que de sobte el comunicador deixés de brunzir no només era financerament estressant sinó també desmoralitzant. I així, amargat i àdhuc més desil·lusionat del normal, havia començat a freqüentar les tavernes i els bars dels voltants cada vegada més.

Durant l'últim parell de setmanes havia estat pensant seriosament a deixar-ho tot i intentar tornar a Sullust d'alguna forma. Potser allà podria tornar una altra vegada amb Eyar Marath, l'atractiva ballarina de la companyia de teatre que havia conegut durant la gira de Notícies i Entreteniment de l’HoloNet a Drongar. Ella li havia ofert una posició honrada com a marit principal del seu cau. Al principi ell no havia estat segur, perquè encara no era prou vell per retirar-se, sense importar el que la indústria semblava pensar. Però últimament tot l'assumpte del patriarcat tenia cada vegada millor aspecte. Ser complimentat i adorat en una confortable caverna al planeta natal certament guanyava aquesta empobrida existència.

Hi havia, de fet, una única cosa que havia mantingut a Den en aquesta confusió general de plastiacer i permacret tot aquest temps: I-5YQ. Excepte que Den mai pensava en l’androide pel seu codi serial. Per a ell la unitat de protocol era simplement I-5. De fet, ja amb prou feines pensava en ell com un androide. I-5 era el seu amic, un dels molt pocs éssers d'aquest planeta o de qualsevol altre en els quals Den Dhur confiés completament.

Juntament amb gairebé tots els altres de la galàxia, Den havia cregut que els droides no eren res més que màquines. Cert, eren màquines que podien processar enormes quantitats de dades i alguns dels més humanoides podien imitar un comportament sensible fins a un grau sorprenent. Però això era perquè estaven programats per a això. Donada la seva capacitat de memòria, i la velocitat de les seves xarxes neurals o els processadors de la xarxa sinàptica, podien ser equipats amb respostes i reaccions bàsiques i des d'allà extrapolar heurísticament el comportament dels humans, o dels falleen, o dels geonosians, o qualsevol espècie que un desitgés. Però només podien arribar fins aquí. Els reguladors de creativitat, els circuits i el programari inhibidor del comportament, i altres limitacions incorporades evitaven que els droides aconseguissin autèntica consciència de si mateixos. Així, tenien el mateix estatus en la societat galàctica que una electroclau. Fins i tot els esclaus dels mons embolicats en la foscor de la Vora Exterior eren tractats millor.

Havia estat una teoria reconfortant. Doncs la majoria de la gent havia aplicat el mateix, en menor grau, als clons que componien la major part de l'exèrcit de la República. Eren descartats simplement com "droides de carn" per éssers de dret, poc millors que bèsties amb capacitat de parlar, perquè havien estat genèticament i psicològicament modificats per acceptar la batalla i no témer a la mort.

Una teoria reconfortant, certament. L'únic problema era que hi havia excepcions. I-5 era una excepció. Oh sí, amic, com deien els ugnaughts. Vaja si n'era. El sarcàstic androide i el cínic reporter s'havien convertit en companys de l'ànima durant la seva estada en l'hivernacle que era Drongar, on els dos exèrcits havien lluitat per aconseguir la possessió de la miraculosa planta bota fins que una mutació del cultiu l'havia tornat inservible, i la lluita sense sentit.

Després, Den havia acompanyat a I-5 de tornada a Coruscant per ajudar-li en una missió que havia estat l'equivalent droide d'un jurament de sang. Els hi havia costat diversos mesos i moltes parades en diversos mons —després de tot, hi havia una guerra en curs— arribar al planeta capital i durant el temps que havien estat allà I-5 hi havia fet pocs, si cas algun, progressos en la seva cerca, que era trobar al fill d’en Lorn Pavan, el seu antic soci. Ell havia arribat a la reticent conclusió que Lorn estava mort, encara que no va poder trobar molta documentació sobre els detalls; semblava que els fets havien estat sepultats profundament, en tombes desconegudes. El noi, no obstant això, s'havia criat com un Jedi, i per tant no hauria d'haver estat tan difícil de trobar —excepte que, immediatament després que arribessin a Coruscant, allò que havia estat una República es va convertir sobtadament en un Imperi, i a causa de la batalla i a la fugida i a totes les altres diverses coses desagradables, Den i I-5 s'havien vist apurats simplement per romandre vius. Finalment, quan el fum es va haver aclarit —tant com ho feia en els nivells inferiors— havien descobert, per a la seva consternació, que els Jedi havien estat massacrats gairebé completament.

Es rumorejava que uns quants havien escapat. També es rumorejava que alguns d'ells estaven amagats allà mateix, a Coruscant, i això era el que mantenia a I-5 allà i buscant.

Però tenia algun sentit seguir buscant? Den va pensar en això, una mica laboriosament, una neurona caminant cegament a través de la boira alcohòlica per connectar amb una altra. Encara que odiava dir-ho, odiava fins i tot pensar-ho, no podia evitar arribar a la mateixa conclusió una vegada i una altra: No. No en tenia. El fill de Lorn Pavan estava fora del planeta o era menjar per a gos akk a hores d'ara. De qualsevol manera, no hi havia molt que es pogués fer sobre aquest tema. Els altres Jedi s'havien dispersat als quatre vents solars —una maniobra prudent, en opinió d’en Den— i fins i tot si Jax Pavan estava encara en alguna part de Coruscant, les probabilitats d'ensopegar amb ell en una cantonada no eren massa bones en una ciutat de la grandària d'un planeta amb trilions d'habitants.

La lleialtat d'I-5 cap al seu antic soci, i la seva determinació per honrar l'última petició de Lorn de vetllar pel seu fill, era encomiable. Però també era un sense sentit.

—Fins i tot el seu gran cervell positrònic ha de ser capaç de veure-ho —va remugar Den.

Es va posar dempeus, encara trontollant-se lleugerament, es va girar, i va ensopegar de sobte amb un grup de tres lladres armats. Un d'ells, en un desplegament de consideració i reflexió comuna en els de la seva classe, va colpejar a Den, derrocant-lo i llançant-lo a la cuneta plena d'escombraries. Un altre lladre va treure un vibrodaga i es va inclinar sobre ell. La bigarrada gentada es va apartar com si els lladres i Den estiguessin encaixonats en un recinte invisible, fluint al seu voltant i sense parar esment al destret del sullustà.

Den va intentar posar-se dempeus, però el tercer lladre va pressionar una bota contra el seu pit, immobilitzant-li.

—Suposo que és massa tard per dir que ho sento —va dir en Den sense alè.

El lladre amb la vibrodaga va activar la fulla. Un brunzit agut va emanar d'ell quan la fulla va començar a vibrar, la seva vora monomolecular es va tornar borrosa fent-se invisible. Les cares ocultes dins dels cascos dels altres dos no van mostrar cap expressió mentre el tercer agafava un dels lòbuls penjants del sullustà, i llavors una mà mecànica de color estany va sorgir per sobre de l'espatlla del lladre i va agafar l'empunyadura de la fulla palpitant, arrencant-la de la mà del seu sorprès amo, i deixant-la caure al paviment, on es va enfonsar en el duracret fins a la guarda.

—Vinga, vinga —comporteu-vos —els va renyar una veu agradable—. Després de tot s'ha disculpat.

Els lladres es van donar la volta i van veure un androide de protocol darrere d'ells, amb el dit índex alçat, com si els reprengués. La punta del dit resplendia en un vermell brillant. L’androide va dir:

—Probablement esteu pensant, tothom sap que un androide de protocol té inhibidors de conducta que no li permetran danyar a éssers orgànics.

Den podia veure el prim raig vermell del làser movent-se cap avall mentre el dit de duracer apuntava al front del primer lladre, just per sobre de, i entre, on estaven els seus ulls sota el casc.

—Bé —va continuar l’androide—, en aquest cas, tothom està equivocat.

Els lladres es van mirar uns a uns altres. Llavors, com si estiguessin d'acord en alguna decisió tàcita, els tres es van donar la volta i van desaparèixer entre la despreocupada munió de gent.

L’androide va ajudar-li a posar-se dempeus. El sullustà es va sacsejar la brutícia de les seves robes.

—La propera vegada no esperis tant —li va grunyir.

—Què vols dir? —Els fotoreceptors van projectar una càndida innocència—. Vaig calcular que tenia dos punt set segons sencers abans que la vibrodaga hi hagués...

Den va alçar ambdues mans per detenir la resposta de l’androide.

—D'acord, d'acord! Realment no necessito sentir els detalls escabrosos. Gràcies de totes maneres.

La immòbil cara metàl·lica va aconseguir en certa forma semblar lleugerament divertida.

—Visc per servir —va dir I-5.

Següent